Per què aquest esclavatge de les estacions quan ja s’han fos?

Però aquest dia d’avui d’una primavera tardoral em fa pensera.

Per la garriga de Can Moranta he vist com les gírgoles de pi em saludaven mentre passejava pel bosc, he comprovat que els peus de rata m’esperaven en el lloc exacte, hi havia blaves d’aquelles que vaig descobrir a la infantesa i els esclata-sangs s’amagaven al més recòndit de les mates.

La vida em dóna tot allò que ignor i que m’espera.

L’espera creix just devora el temps.

El temps d’esperar és un temps d’alliberament.

Aquest alliberament opera en nosaltres sense la nostra coneixença.

Només ens demana deixar fer.

I la nostra espera sempre està plena de sorpreses.

Com si el que esperam fos sempre inesperat.

Com si la bella fórmula de l’espera consistís a no preveure res, sinó l’imprevisible. No esperar res, sinó l’incert.

Per això vull perdre’m en els llibres i en els arbres.

Els arbres acullen cada instant com alegria ja sia la pluja de clauet o la brutalitat del sol, tot els és nutrici i bo, la seva espera és infinita.

Per mor d’això no m’atur de tremolar amb els seus ritmes i sentir el fervor dels seus instants.

Camín per foravila. L’art de caminar és contemplatiu.

Tenc la fesomia plena de llum.

L’herbei de les pluges recents creix en els meus pensaments.

El paisatge flueix en la meva còrpora.

El verd xucla la tinta.

Les meves frases s’arrelen dins l’aire adormit.

Través la brolla de bucs i estepes, través la terra com visc un amor.

El vent s’enfonya dins les venes.

Hi ha sempre un poc de saladina en la llengua catalana.

Allò que través em canvia: veig qui som, som allò que veig.

Toc les coses sense prendre-les.

Quan més llegesc menys sé.

I sé que la lectura no té fi.

Escric perquè voldria que anàssim els uns cap als altres.

I puc assegurar que la lectura em va fer descobrir la solitud, solitud de les llengües, solitud dels esperits.

I quan més llegesc més vaig cap a la solitud, més l’aprofundesc, més l’excav.

On era?

Ahir, mentre travessava un comellar pedregós i immens on em calia caminar amb bones per no travelar, em vengueren dos amics al cap.

El Mozart, que, després d’un concert seu, deia: “És brillant, però això manca de pobresa.”

El Benjamin, que defensava un principi de muntatge que permetia una altra relació amb la història que contava: “Les citacions en el meu treball són com els lladres de carreteres que sorgeixen en armes i despullen el passejador de les seves conviccions.”

Agaf una pedra i és el cap d’un rinoceront vist de perfil. El fotografii.

Faig quatre passes, m’acot i aixec una altra pedra quasi rodona: és la meva calavera vista de front. La fotografii també, tan bé, i em pos a riure com un orat: sent passar la por, el calfred, l’espasme, el pànic i el sofriment fins a l’os.

Aquell pedregar és un catàleg de caparrins i de caparrots d’humans i de no-humans. No m’estranya que tota l’illa estigui travessada de paret seca.

Quan m’entretenc amb la contemplació d’aquell camp vastíssim sembrat de pedres, de macs, de pedres fogueres, de pedres tosques, de pedres de lluna, de pedres de toc-i-pam i d’altres meravelles, tenc una clarividència polièdrica, una visió des de perspectives múltiples i des de temps superposats, i escolt una veu que canta des d’un lloc desconegut com si hi hagués veritats amagades en les profunditats del temps que només es manifesten amb l’ajuda dels segles, com hi ha estrelles allunyades de la Terra la claror de les quals encara no ha arribat fins a nosaltres.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: