30.03.2024 - 21:40
Per què voldria una vida quotidiana silenciosa, immòbil, reglada, fins i tot repetitiva, en què lluitàs sempre seguit contra la dissipació?
Aquesta època on vivim de dispersió accelerada, vertiginosa puc testimoniar que fa mal a qualsevol humà que vulgui trobar un espai per a la creació.
I sense creació està fet de nosaltres!
Em vénen a la ploma uns versos de Rilke de les Elegies de Duino.
“Peut-être sommes-nous ici pour dire: maison, pont, fontaine, portail, cruche, verger, fenêtre –ou plus hautement: colonne, tour… Mais dire, comprends-le comme les choses mêmes jamais n’ont cru être intimement.” “Potser som aquí per dir: casa, pont, font, portal, gerra, verger, finestra –el millor: columna, torre… Però per dir-ho, entendre-ho, com les coses en si no s’han cregut mai íntimament…”
Unes línies em fan veure que aquestes coses simples no són tan simples com pensam: basta mirar la riquesa de ressonàncies que desperten paraules, com “pont”, “portal”, “finestra”. Aquesta varietat, aquesta riquesa, aquesta profunditat d’ecos em fa sentir nombroses metamorfosis.
Les impressions, en lloc de penetrar-me, em foraden.
Si sent un renou m’entreg i som aquell renou.
La meva ànima es desperta amb la música d’una gota de llum que cau damunt el verdet que han pintat les darreres pluges al caminoi del jardí.
Unes fressèlies en el sotabosc, davall una mata escrita. Sent l’esclat del seu silenci.
El vent en la garriga cerca un mot que el calmarà.
La confusió passatgera de l’aire, del vapor i de la terra de desert inventa una calitja que em deixa orb molta d’estona.
Voldria tenir un imant que m’ensenyàs l’escriptura, aquesta feina que consisteix a aglomerar en una superfície estreta de paper totes les imatges vitals disperses en mi.
Veus per on va la concentració?
Llavors m’agradaria creure que som un palimpsest i que quan visc trunyell els meus dies sobre la tinta lluminosa dels vostres, dels altres.
I quan es trenen els mots es desfan sobre nuus de tinta antiga, de frases ja escoltades, de músiques verbals perdudes, de veus descabdellades en desordre.
Un poeta ha pujat de quatre en quatre les escales del cervell propi per donar-me en mà les meves noves.
Hi ha en mi un nin que no mira mai allò que li mostren sinó que gira els ulls cap a dedins, o bé cap a una papallona que fa cucaveles al voltant d’una rosa.
Sé que una epifania és un fragment obert de realitat que queda enigmàtic perquè demana manllevat a diversos temps i a diversos espais alhora la seva potència d’aparició.
Una experiència interior que ve de l’exterior.
Com et sents?, em deman amb una certa por.
Com una espècie de màquina polvoritzadora.
Ador la pols.
No he deixat mai que netegin els meus manuscrits.
El camí vertader va enlloc, no ho sabies?
Faré una llova per agafar la feta en el seu punt més viu.
Obriré les vàlvules de la sensació, l’ara i l’aquí, l’or de la riera; no cercaré el temps perdut, tudaré el temps retrobat; sabré que vaig ser un home jove i una dona jove, i un arbust, un ocell, un peix mut de la mar; hi veuré de dia amb els ulls, però en el somni hi veuré amb el cor; pintaré el ritme oblidat que gruny a través de mi; no descobriré el lloc i la formula, els inventaré; duré l’efracció produïda per la tragèdia grega en la novel·la policíaca als llocs comuns, als cagadors, als porxos, a les caves, als dormitoris.
Seré receptiu: fidel a la potència de la irrupció.
Resurrecte!
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
