Closcadelletra (CDLXI): Cerc i recerc una vibració lluminosa

Visc dins l’esperit de la matèria, dedins.

Sí, en l’interior de l’esperit de la matèria.

Així com no hi ha ànima sense cos, no hi ha esperit sense matèria.

Crec en un misteri: l’encarnació de l’esperit.

Ho he sentit moltes de vegades abans d’escriure-ho.

Potser escriure és això: sentir en totes direccions i molt de temps alguna cosa, i després escriure-la per recordar-la, per entendre-la, per desxifrar-la, per tremolar-la.

Teixir l’absència.

Anhel una matèria que no sigui transparent ni opaca, però que difongui una llum interior que vibri i irradiï.

“Abans de pintar un bambú, cal que creixi dins vostre”, deia Su Tung Po, poeta i cal·lígraf del segle XI, i seguia: “És llavors que, amb el pinzell a la mà, la mirada concentrada, veureu que la visió completa i exacta us sorgeix davant. Captureu aquesta visió sense demora amb pinzellades, tan ràpidament com un falcó caçador que es llança damunt una llebre a punt per saltar.”

Voldria escriure alens, remors, claredats, efluvis, desigs, invocacions, traces del viatge enigmàtic on estam embarcats, besades multicolors suspeses en l’aire, un venteguer d’oratge fort entremig dels pins, els mormols de les vides dels altres, l’eco del meu nom escrit damunt el sementer estibat de margalides grogues, les festes de les clarors que envolten les orquídies boscanes que no veu ningú, el passat com a guia de lucideses, les obertures fines a l’aleatori, les ressonàncies de la respiració del món.

El model de l’estil seria el de la fluïdesa de l’aquarel·la, despullat dels efectes d’èmfasi, però no d’una certa elegància espontània produïda pel fil de tinta xinesa damunt el paper assedegat com la impressió d’una caiguda de pètals o la correntia de l’aigua a la sèquia.

El color dels sons ha de sortir del meu refugi, on dedicar-me, amb l’esforç tens de la creació, a les brodaries senzilles d’un art del poc, situat sota el signe del fugaç, del menor, del púdic.

Retornar sempre seguit al tret cal·ligràfic delicat, als lleugers lítotes insinuats en les ales de l’escriptura, a les suggestions lacòniques.

Avançar amb bones amb l’ordre de l’experiència, de l’emanació, de les traces furtives d’una cançó de bressol, de l’íntima emoció estètica, del corrent sobtat de consciència d’un record inquietant, de la serenitat d’una fulla tendra que es desplega, de l’èxtasi instantani d’un haiku, del tremolor d’una herba salvatge, d’un silenci profund entre notes de Joan Sebastià, d’allò que la natura millora en nosaltres.

Potser voldria cercar l’escriptura de l’inútil.

Reanimar aquella sensació que he viscut quan em trobava fos amb la màxima intensitat del motiu, despertar-la, exaltar-la, glorificar-la, celebrar-la, arrossegar-la damunt els límits de la plana crua.

Carregar l’escrit amb tota la meva energia i la meva vitalitat fins a quedar exhaust: no deixar quasi res a l’atzar, la simplicitat d’un instant madurat en la concentració amb una llibertat sobirana amara els meus escrits i els deixa oberts a qualsevol modificació improvisada que fecundarà el treball solitari per aconseguir aquestes obres de talla petita i de dimensions modestes, humils i justes, com si la mà fos moguda només pel sentiment que la porta i refusàs el relleu mental necessari al pas a una dimensió superior.

La línia de l’escriptura hauria de ser la temptativa de fer coincidir un pensament i una cosa d’una manera que no es distorsioni ni l’una ni l’altra.

Acaronau els detalls, ens deia mestre Nabokov. 

I aquest aprenent d’escriptor fuig a les totes de l’anècdota, de les grans idees, i cerca el batec de l’orgànic sobre el gramatical. Els seus cants provenen de la superposició de nombroses capes successives que s’intensifiquen, que es personalitzen i les seves estructures esdevenen més complexes i més inventives. El detall és el record d’una absència, el buit d’un entorn de cap, aquella olor oblidada dels cirerers en flor, la caiguda infantívola amb sang als genolls, la sensualitat d’una rosa esfullada quan la collies, el contorn boirós d’un nom que es fon dins la ploma que el cerca…

Les frases adopten de vegades aquest aspecte irregular, inacabat, imperfecte, que ens mostra el fet a mà.

L’escriptura és pell, carn, cos, desig, unió, un esperit i una llum interior i fonda com la  que surt de certes pedres, una claror que sembla l’efecte d’una enigmàtica transmutació alquímica.

No trobes sempre la matèria de l’ànima.

Per això faig feina sense atur, per crear un cos que puc esperar veure’l eventualment dotar-se d’un poc d’esperit.

I donar-li forma.

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida: