Closcadelletra (CDLX): Car tot alè esdevindrà cançó

¿No veus, viatger curiós i afadigat alhora, aquests dits falaguers que s’enfonyen en el suport d’oli negre i tresquen les notes d’una melodia que constitueix un atemptat a les lleis de la cristal·lització: repeticions i insistències, buits i foradells, escarificacions i textures, rugositats i clivells, la llebre dels records que es mou segons articulacions impossibles, la tortuga del temps feixuc que fa el mut i avança a les totes, aquesta capacitat fonda per amenitzar el silenci amb el lletratrèmol de les llums que ens acompanyen?

¿No et sents, viatger emproat de llocs comuns, amb el coratge de crear al teu entorn un món fictici, enrevoltar-te d’amics i coneguts que no han existit mai i fer de l’amor secret inventat la teva meta definitiva?

¿No ho recordes, viatger profètic, quan dèiem paraules ben dures: aquest destí és misteriós car no comprenem res quan la nostra llengua és escorxada, els conreus fèrtils són massacrats, les costes verges fetes malbé, els llocs secrets dels boscs empastifats, els animals i les plantes sollats de mort pel ciment i l’asfalt? ¿On són els farratges fondos? Desapareguts! ¿On és l’àguila i l’abella? Desaparegudes! ¿On són les veus vives dels paisatges? Assassinades! És el final de la vida i el començament de la supervivència. Cal tenir-ho ben present: feim els nostres signes, els nostres escrits, les nostres demandes des d’aquest lloc, des d’aquest temps, des d’aquesta atmosfera: el final de la vida i el començament de la supervivència.

¿No ho saps, viatger treballador, que no pots tenir una visió simplificadora, encara que sàpigues que estàs tot sol, que penses per tu mateix i per això tots els amics t’abandonen, perquè només guardant la teva llibertat interior reconeixeràs la banalitat del mal?

¿No ho veus, viatger explorador, que no hi ha res inert en la natura i que no la posseeixes ni la domines, sinó que en formes una part petitona, exigua, no-resenca, que ets un serf, un cuc, una arrel, una pedra, una minúcia, un exemple de vida metabòlica, de somieig de la pols d’esperit, una sementera del palimpsest de batecs, de respiracions i d’electricitats que se sobreimprimeixen i volen esborrar-se els uns als altres per fer sentir l’esbucament i la construcció que ens fa sempre seguit: aferrats com a nàufrags a l’olor dels temps i a l’exaltació de la vida, a la por de la desaparició de la forma, de la nota, de l’esgarip d’un mateix, amb el repte de voler en un sol tret caçar la vida i la mort?

¿No ho escoltes, viatger tremolador, que el camí que segueixes sense aturall és una explosió d’enigmes, una lletra xifrada que acaramulla perspectives sense sentit, una ambivalència fosca que ens assegura que res no és segur, un terrer sense orientació que no som capaços d’entendre per lloc i banda, una llista de noms de coses que no aprendrem mai de bon de veres, un espai desolat on regna sobretot la gran indiferència?

¿No ho repeteixes, viatger espectral, que et colgues cada nit dins el combat dels somnis que et diuen allò que no coneixeràs mai, allò que podries ser i has perdut des de la naixença com una supuració d’existència morta, allò que t’assetja entre els replecs d’una vida buida i estèril que no et duu enlloc, allò que dona a les cavorques del desencís, als paladars de l’amor sense passió, a la por de l’infant perdut en el cor del bosc que vagareja per trobar el cau de la intempèrie?

¿No podries fer, viatger esgotat, com allò que veus al jardí quan el capoll es desplega en flor, o la crisàlide es torna papallona, la feina esforçada i subtil de convertir aquests mots que t’interroguen en alguna cosa completament plana i elàstica que et catapultàs cap a les estrelles?

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida: