15.03.2025 - 21:40
Necessit una transfusió de memòria.
Necessit una lliçó de mirada.
Necessit una fona per encetar el cel.
Necessit la ciència de les corol·les, els secrets de les formes que volen.
Necessit un mestre d’obres de la consciència perquè no en trec l’entrellat.
Necessit fer volar paraules en esbart aspre i carnívor.
Necessit comprovar a les fosques la meva cal·ligrafia regirada.
Necessit belar molta d’estona fins que arranades totes les conjugacions pugui trobar un succedani de l’èxtasi.
Necessit l’explosió a les totes, fins ara només escolt el frisonar espurnejant de la metxa.
Necessit trobar un cercaire fraternal que em faci tot el temps de companyia que pugui encara que sigui un no-res.
Necessit asseure’m damunt els passos d’un poema i posar-me a demanar almoina.
Necessit la delicadesa d’un arbre d’una espècie inexistent.
Necessit fugir d’un món entenebrit per les seves clarors.
Necessit assegurar de totes les maneres possibles que la poesia és una espècie no protegida.
Necessit un telèfon d’higiene que no trob enlloc.
Necessit saber que els segles són instants amb la lupa posada.
Necessit salvar un cossiol ple de flames que fan el bategot.
Necessit desxifrar les cal·ligrafies de les potes dels ocells damunt la plana oberta de l’arena d’una platja perquè m’ajudin a viure.
Necessit aprendre a plorar en eixut.
Necessit que algú em digui que faig alguna cosa més enllà que embolicar troca.
Necessit entendre que no hi ha millor garantia de l’honor que la vulnerabilitat.
Necessit repetir fins a l’esgotament que, malgrat els blaus a l’ànima, l’important és estimar.
Necessit escriure perquè no em vegin; pens això davant la pintura de Soulages en què tothom percep un monocrom quan és un policrom subtil.
Necessit una insurrecció sensible a cada cap de cantó de la pàgina.
Voldria escriure amb tinta xinesa damunt aquesta boira baixa amarada d’aigua de pluja una frase de Proust que sempre s’ha conjugat amb el meu estat d’ànim fos quin fos: el cim de la intel·ligència és la bondat.
Per què tu i jo tenim una relació de simbiosi?
Tenc una inclinació cap al refinament que em permet passar tot un horabaixa sord al renouer carnisser mundial i ben tancat amb pany i clau dins una cambra escoltant amb una repetició obsessiva quatre impromptus de Schubert.
Agaf el temps com un bell fruit, com una estela d’aire, com un deixant de pedra.
Som el viatger que després d’haver caminat molt de temps per l’arena color de rosa seca ha arribat al pou dels vius que veuen i se sent impregnat de ceguesa.
Tantes de frases que no expliquen res, acostaments cap a la lleugeresa dins l’atmosfera d’un temps feixuc.
Aquest color de ferro rovellat darrere els vidres grapallosos que s’umpl de violeta amb la lentitud del dolor inacabable i vira cap al blau fosc de la mar gran em dona la pau humil d’aquesta capa de pols, aquest vel que es deposita damunt els llocs llunyans i inaccessibles, estimats, un espai en què no viuré mai.
Una llum sorda com interior a les coses, una pàtina que em fa una impressió d’espera d’alguna cosa que no succeirà.
Sent un enteixinat de ressons múltiples que m’atrapa entre el món de fora i aquesta secreció literària que deixa empremtes com la sang que ix d’una ferida inacabable.
Podeu sentir ací el text recitat per Biel Mesquida mateix:
Reproductor d'àudio