Closcadelletra (CCXXXVI): Vida, vitenc envit

Has vist la verdor fulgurant de les magranes? Has tocat el verd opac de les pomes? Has ensumat els caquis tan verdosos i tan durs? Has escoltat com creix la verdesca de les males herbes dins la sequera general?

Maduresa de l’estiu que crema les fulles dels ametlers, la passió dels enamorats, les messes i les corretjoles, els crits de lluita, els camps esterrossats de fresc i aquesta ànsia que cruia el batec dels cossos esverats davant tanta estultícia.

Te’n tems, que volen que caiguem dins l’esmorteïment més ramader, el conformisme més estúpid?

Aquests poders de l’economia i de la depredació necessiten individus ni figa ni raïm, sense gaires llums ni grans coneixences i radicalment incapaços d’adquirir-les, sense imaginació, sense gust, sense discerniment, nats per al treball repetitiu i el consumisme compulsiu, essers obedients a totes les ordres, les lleis, els governs, els llocs comuns, resignats i deprimits, amb una depressió fonda, bons de manejar en qualsevulla direcció, insectes de titani d’un formiguer informatitzat, cíborgs, pur material humà de rebuig.

Però cal obrir les veles als aires de canvi, un canvi malgré-nous. Canviar és voler canviar, i això cal que ho tinguem ben clar.

Canviar amb pensaments de resurrecció, de vita nuova, a anys llum del tòpic buit de la ‘nova normalitat’.

Com si escrivís amb aquarel·la laseriana, a l’aiguada, veig aquest canvi vitenc d’ara mateix que la pandèmia ha revelat amb tota casta de detalls i que hauríem d’impulsar en cadascú perquè alguna cosa canviï; un canvi que ens hauria de deixondir de valent, que caldria que fos el despertador que no hem sentit quasi mai capaç de moure i commoure els fonaments corcats i de cartró-pedra que han conformat l’escenografia falsa d’aquest principi de segle XXI en què semblava que habitàvem dins la infelicitat perfecta sense adonar-nos-en de res.

No veim la història com no veim créixer l’herba.

L’escriptor habita la història amb els sentits sempre atents, passant gust de tot, sentint-ho tot.

Som escarabat. Som clariana. Som idea. Som malalt. Som lledoner. Som terròs. Som negre. Som liquen. Som desig. Som obrer. Som parpelleig. Som eufòria. Som moix. Som groc. Som ombra. Som bocí. Som migrant. Som llibre. Som música. Som esclata-sang. Som esclau. Som millefiori. Som moribund. Som joia. Som píndola. Som fester. Som dona. Som censal. Som presoner. Som dolor. Som relíquia. Som home. Som tórtora. Som trans. Som fasser. Som redempció. Som blanc. Som cuc. Som vestit. Som abisme. Som plàncton. Som despulla. Som no-res.

Receptiu com una esponja viu tostemps, no deixa res per socarrar. El temps, les llums, els fets, les emocions, els combats, les derrotes, els instants singulars, tots els estats variadíssims o monòtons de la seva existència s’enregistren en ell i formen un reservori de records que seran la matèria primera de la seva imaginació creactiva.

Repetesc una idea viva i antiga: la literatura bona sempre ha estat a primera línia dels canvis i dels combats.

Com aquests papers japonesos que quan els poses dins l’aigua agafen formes insòlites, les meves paraules aquarel·lades com a transparències de rosada esdevenen instruments òptics per mostrar els paisatges invisibles que ens envolten, que són dins nosaltres mateixos, que ens fan i ens desfan.

Viure no és més que això, fer un poc de llum, i desaparèixer.

Escolteu ací el Closcadelletra recitat per Biel Mesquida: