Closcadelletra (CCXXXV): No vull lluitar amb la còlera sinó amb el riure

Escolt Emiliana Torrini que canta If You Go Away amb una veu sincera, tènue i tota plena de diccions musicals que et vibren dins els ulls de l’oïda amb aquell panorama de veritats amoroses que t’eretitzen l’ànima.

I el cap filava cap a una curolla que sempre m’ha fet meditar, reflexionar i escriure.

Tòpica pregunta d’ESO: Què és un clàssic?

Picapedrer dels mots dels mil i uns sexes de l’esperit que aconsegueix dur les virtualitats de la llengua a un puig tan alt en què es puguin contemplar les festes dels accents d’un idioma d’alta maduresa que mostra en aquest mateix esser verbal el vigor i la tendresa d’una civilització en un moment del temps històric.

Quan he acabat aquestes línies me n’he temut que el capaltard ple d’arams daurats i coures incandescents s’havia fet negra nit.

No es veia ni un arbre, ni un nigul, ni una flor, ni un crit, ni una arrel, ni una tórtora, ni una foto d’un personatge vorera de mar.

Perquè si acluc els ulls, em volen envair ones desinformatives de tòxics, emmalaltidores, cremadores de sinapsis i materials humans sensibles.

Perquè si acluc els ulls, em defens amb llampecs intermitents que exterminen tota invitació al ramat.

Perquè si acluc els ulls, la ment rejoveneix de cop i tract l’instant del món com si ja fos una història que algú contarà amb pèls i senyals temps enllà.

Perquè si acluc els ulls, tot desapareix i he de veure-hi amb punts de vista on no he anat mai, amb algoritmes informàtics ràpids i abstractes que no sé com funcionen, amb la intensitat cara a cara amb la duració.

Perquè si acluc els ulls, s’atura la frenesia i la vociferació i em sent en condicions de no tornar boig perquè puc practicar la creactivitat –quan em tanc amb el meu mitjà d’expressió– d’un ordre i d’una harmonia, d’una atmosfera i d’uns sons, d’una casa en l’interior de la qual sigui possible viure.

Respirar i viure.

Viure i respirar.

Això m’ho han ensenyat els poetes que recit a la terrassa nocturna per als terrossos i els insectes, per als troncs gegantins i per a les males herbes, per a algun humà que m’escolti quan passa pel camí i l’aire li fa mal el cuc de l’orella amb les músiques que la meva veu interpreta de cor.

Dins la jovenesa dels anys seixanta d’un segle XX que no s’ha exhaurit, em ve la meva imatge d’infant quasi adolescent dins aquella Europa esvanida que m’apareix en la veu de Marlene Dietrich, en el súmmum de la seva encarnació, quan canta Taking a chance of Love o Come rain or come shine a la terrassa de Tito’s damunt la Llotja, la Seu i tota la badia de Palma convertida en un final d’època.

Un trompe-l’oeil sònic és aquest cant de crepuscle en què els refilars i els renous s’han apagat a poc a poc un darrere l’altre fins que han deixat un fons grinenc molt encoixinat de fosca perquè la veu d’Emiliana Torrini, la veu novella de brillantors diamantines en aquest If You Go Away, –aquell Ne me quitte pas que ha estat l’himne de moltes generacions de sensibles brelians–, la veu d’un combat d’amor perdut amari l’esperit entre la depressió i la malenconia.

La veu de la Torrini que els humans d’ara podem convertir en un bàlsam vivificador.

Surt de bell nou a la terrassa per mor de la interferència eixordadora d’una ona discotequera que va in crescendo.

Enfora, al turó, un grup de gent amb llums disco barates i altaveus, fa gatzara.

M’aferr amb tot el cos a l’alfabeguera, hi pos el cap dedins i acluc els ulls.