21.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 30.04.2021 - 21:07
Deixa defora qualsevol autocomplaença.
Perd l’equilibri en desequilibri i va de grapes.
Pega cops de martell a les paraules perquè voldria que encaixassin per les juntes de la veu, aquesta veu que només té callera quan voldria que esclatàs per totes bandes.
Mira fragments de calidesa de l’horabaixa i espera l’eixida d’una presència que no arriba entre les aromes de les alfabegueres sembrades de fresc.
Aprèn com l’aigua plana de l’abeurador d’ocells caça la llum i t’ensenya una de les entrades possibles cap al misteri de les coses.
Bat com el cor d’aquestes flors grogues d’acàcia que senyoregen el catàleg de verds del jardí d’on es decanta l’engolidor d’ales i sabràs el desconhort que t’acompanya sense que te’n temis.
Tragina escòries, vescs, malures, feixos de pues, sutures, dreceres entre runes, exfoliacions, inicis d’incertesa fets.
Esmicola la capacitat d’escoltar aquesta lletania de noms que surten d’arreu de les butzes de la sensació que et fa esbufegar entre ofecs sobtats quan les clarianes acaronen el paper de diari vell que entapissa els fons dels canteranos.
No et facis pregar quan la veu indica que l’or del temps s’acaba a les males.
Vols estar immergit en el sistema nerviós de l’època: aquesta seria la teva joia, però no arribes a ser la mar famosa en naufragis on tot hi està amagat.
Saps viure el món, la història i la teva pròpia existència com un desxiframent en sessió contínua?
La teva vida està plena de bombes de retardament?
No deies que qui perd guanya?
No ensenyaves que calia deixar parlar al vent?
No recomanaves ser un revolucionari de la percepció?
No mormolaves baixet que metàfora volia dir, en grec, translació?
No insisties per atènyer el punt –Aleph–, en què tot aparegués simultàniament, els detalls més íntims de l’existència i els replecs més vertiginosos de la història del pensament?
No repeties que el cos travessa la història?
No m’aconsellaves que no calia lluitar amb la còlera, sinó amb les rialles?
No em repeties que sovint havia de mirar amb els ulls tancats?
No m’amollaves fluixet que són necessàries mil precisions per contar la immediatesa?
No em recordaves l’amic Maldoror quan escrivia: ‘Si les teves ones són en algun lloc furioses, més lluny, en alguna altra zona, es troben en la més completa calma’?
No em mostraves un grafit que en vibrants majúscules d’esprai negre cridava: EN EL PRINCIPI SÓN L’EMOCIÓ I LA CAVALCADA!
Stop!
I en aquell moment vaig poder veure les infermeres de la pandèmia (totes les sanitàries de qualsevol gènere de l’esperit), veia les infermeres treballadores sense protecció, desbordades, que respiraven les mirades, les pors, els ofecs, els planys, els crits, les morts, el pes dur del sofriment que les enrevoltava per totes bandes.
Les infermeres que no paraven i també es contagiaven i s’emmalaltien.
Les infermeres que cantaven essaoesses.
Les infermeres que repetien que els hospitals no són fàbriques i el dolor, l’agonia, les cures i les UCI no són maniobres industrials en cadena.
Les infermeres que cridaven, menys mamballetes i més personal, menys cançons i més epis, menys espectacles i més saber que la medicina està al servei dels éssers humans que s’aferren amb totes les forces a la vida.
Les infermeres que amb la seva feina amaraven de sentit les nostres existències.
Veia les infermeres que ens donaven dia darrera nit, una lliçó de vida,
que eren la vida.
Crid amb tota l’ànima: l’economia del gran capital amb noms propis blanqueja la pandèmia mitjançant la insensibilització del personal amb falses seguretats. Per aquí vénen els rebrots, les quarantenes i el reconfinaments.
Les infermeres no s’aturen de repetir que el cos humà està fet de materials fràgils.
Ho havíem oblidat?
