24.05.2020 - 21:50
|
Actualització: 30.04.2021 - 21:08
Ho acab de veure: el New York Times duu una primera pàgina de poevida sensible, una pàgina única que no s’havia escrit mai en tota la seva història: un miler de noms i llinatges amb una petita biografia de persones mortes de Covid-19, un u per cent dels 100.000 morts als Estats Units i unes paraules: ‘No eren només noms en una llista. Érem nosaltres.’ Un símbol, un manifest, un tsunami de tendresa fraternal, una feta gegantina de l’esperit humà que m’ha donat el do de les llàgrimes.
Escolt la paraula alquímica, deixondidora, oxigen per als nervis i el cor en un temps d’asfíxia i d’afàsia, profeta per efracció, del gran i desconegut Ghérasim Luca que, abans de suïcidar-se el 1994 al Pont Mirabeau de París, ja havia dit i filmat amb la llengua dels ocells un interrogant més viu que mai: Com sortir-se’n sense sortir?
Ell indica el camí: sortir-se’n fent returar la llengua, jazzetjant-la, inventant ritmes i sonoritats noves o recuperant les velles com novelles, creant mots-maleta on hi càpiguen mil i un sentits, fent néixer neologismes que conciliïn els contraris, practicant repeticions, jocs de mots, paranys i citacions maquillades, digressions impossibles que cacin dins les xarxes del text els pensaments mòbils, els no-resos oblidables, la vida fràgil, les emocions que són el pa, la sal i les roses de l’existència.
Quan sovint em manquen la resistència activa i l’energia vital com si el ressort que les accionava s’hagués romput, confegesc lletanies contra el dolor i l’avorriment que esdevenguin escola de lucidesa, exigència de pensament i necessitat d’invenció.
Tots els camins em duen a la mateixa conclusió: l’ull escolta.
Tots els camins em duen a la mateixa conclusió: la mar escriu.
Tots els camins em duen a la mateixa conclusió: cauen feixos de roses damunt l’aigua que corr, s’obri una via de misteri.
Tots els camins em duen a la mateixa conclusió: aquest so que ressona amb dolçor existeix des del començament en el silenci.
Tots els camins em duen a la mateixa conclusió: benaventurat el qui és abans d’haver estat. Car el qui és, ha estat i serà.
Tots els camins em duen a la mateixa conclusió: la veritat és una menjadora de vida; vet aquí per què cap del que s’han nodrit de veritat no morirà.
Tots els camins em duen a la mateixa conclusió: al principi és el Verb.
Tots els camins em duen a la mateixa conclusió: la loquacitat prové de la joia de fer girar d’una forma sempre nova la mateixa cosa.
Tots els camins em duen a la mateixa conclusió: gaudir, lentament; actuar, aviat.
Tots els camins em duen a la mateixa conclusió: cada vegada que es perd un mot, cent sensacions es perden també.
No em puc treure del cap que hi ha una complexitat nova en aquests temps de pandèmia que caldria sedassar amb compte i poder discernir amb cura per orientar-nos dins aquesta confusió que quasi tot empeny per totes bandes.
La virosi esdevé un jòquer que serveix per a fer tots els pòquers que li van bé als que ens voldrien esclaus, robots, ramat pur.
Vivim menjats per estereotips verbals, que s’anuncien amb poques paraules per la publicitat general i per les imatges sense relleu plenes d’eslògans lloc-comuners, que es converteixen en estereotips mentals que ens castren
les reflexions, que esborren les singularitats, que anestesien les sensacions i que volen anul·lar el gest creador.
I si perdem el llegir, el veure, el fet d’observar-nos quan sentim, quan estimam, quan vivim dins la intimitat i l’essencial, desapareix l’esperit de desobediència i de revolta.
I es perd, sobretot, la capacitat d’entreajudar-se, aquest gran sentiment que mou l’energia violenta i tendríssima de la solidaritat, que es tradueix en responsabilitat profunda de cadascú davant si mateix i davant l’altre, davant la incertesa, davant el contagi, davant la malaltia i davant la mort.
La fragilitat actual reuneix els humans més enllà d’ideologies, religions i cultures i ens condueix a establir el principi ètic de la responsabilitat. El contagi apareix com un mitjà privilegiat de qüestionar la relació amb l’altre. Aquest altre que es percep d’ara endavant com una amenaça.
Com ens ajuda a viure l’experiència de l’altre!
No oblidem mai l’evidència. Som allò que dam!
Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra ací:
