Closcadelletra (CCXXVI): Vibrar amb totes les coses

Ensum amb tota l’ànima la bellesa antiga dels lliris d’olor enlairats dalt del trònxol enravenat a la vorera del caminal i s’aixeca tot un paisatge d’infantesa que em deixa entabanat d’una fortor alegre en què els records em duen cap a un temps retrobat.

Tremol amb la flor i l’arrel, amb el terròs i la ceba, amb la vida que perdura secreta en un silenci musical que no escolta ningú i amb l’invisible perfum que s’afica dins tots els batecs de l’alenar.

L’esclator dels lliris m’ha sacsat, m’ha commogut, m’ha deixondit, m’ha fet saber que cada dia i cada nit tenc presents els morts de la Covid-19 i  je vous pense avec tendresse.

Em fa un maler sentir com tracten els morts de la pandèmia que no veu ningú (mai com en aquests temps els morts no havien estat una xifra eixuta sense noms ni llinatges); els morts amagats a les notícies davall l’estatística pura i gelada d’un dol inexistent, sense llàgrimes, sense esqueles, ni mots, ni comiat.

Els morts que estan relligats a tot, que ens ajuden, que ens ensenyen, que veuen tota la vida i saben el seu valor essencial.

Em fa un maler la gerontofòbia que destil·len una mala fi d’informacions i que formen part d’un feixisme de baixa intensitat que ens infecta arreu quan menys ens n’adonam.

Per què no saben que els morts estan en el lloc de tots els començaments?

Com fer de la nit de cadascú, a través de cops, fractures, paciències i esperes llargues, un camp de llum?

Saps que les meves frases transporten, on menys ho pensaves, un territori de silencis?

Acull totes les coses i el més ínfim em pot obrir o esborrar un camí.

Llegesc Li Shan, que em fa molt de bé: ‘La raó de ser dels mots reposa en el sentit: el poeta arriba al sentit i oblida les paraules.’

El mestre em diu: has de saber que els morts no estan més lluny de nosaltres que el vius.

Cal acostumar-nos a la mort que duim.

Alç el cap i mir el cel estirat damunt el camp de pastura estibat d’ordi, de ravenissa groga, de cogula, de llevamans menuts, de corretjola, de flor de card, de trèvol de ramellet i de les ovelles de l’evangeli segons un de tants que repeteixen al ritme dels picarols: je vous pense avec tendresse.

I em vénen d’unes correnties elèctriques de les neurones aquelles paraules de João Guimarães Rosa diu a la seva filla: ‘Quan estiguis trista, Vilminya, quan la tristor faci mal de desfici i l’angoixa ‒enyorances d’eternitat‒ t’ofegui, no gastis paraules, perquè et desgastaràs. Gemecs, problemes, desenganys? No: escriu, escriu, escriu.’

Perquè no ho puc contar?

Les vibracions dels lliris d’olor m’han arrossegat a un d’aquests abismes interiors on veig l’esglesiona de sant Josepet de Manacor quan era escolà i pujava cada dia del mes de maig dins la tèbia color de capvespre a resar el mes de Maria en veu alta damunt la trona que dominava les quatre beates, alguna fadrina i un parell de vellards que m’escoltaven encantats recitar ‘Oh, la més bella de les criatures i mare del creador, a Vós venim atrets per l’aroma de les vostres virtuts…’, amb l’altar major encès de canelobres i ple de totes les flors del món. I després, mentre una soprano senzillona i amb una veu d’àngel entonava l’Stabat Mater, em passejava amb una bacina gran de llautó lluent plena de roses i en donava una a totes les persones que em somreien embadalides. Només record les espines que de tant en tant se’m clavaven com agulles i aquella olorada embaumadora de roses fresques que em posava la pell de gallina.

Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra ací: