19.04.2020 - 21:50
|
Actualització: 19.04.2020 - 23:58
Plou, plou lentament sobre totes les coses.
Plou, plou serenament sobre totes les coses.
Plou, plou a poc a poc i tots els paisatges s’unifiquen.
Plou, plou silenciosament i les ombres esdevenen clares.
Plou, plou cama d’aranya i desperta el silenci que es posa a xiuxiuejar.
La natura obri els braços en arbres i rams, en vibracions de llums i en circulacions de sabes, en creixences i putrefaccions sempre seguides, en una esclator d’ulls i de gemmes, en una fulleïtzació (multiplicació de fulles tendres) i una foliolització (creixement de folíols a voler) a les tiges i als troncs, en nuus de sensacions, en una veritable simfonia de ritmes.
Gràcia, harmonia, joia, tristesa i dols amarats de pau fonda.
Som una veu –no l’alè, no els mots, no els silencis– que repinta el món i la bolla.
Som un suscitador que et parla a cau d’orella amb sonoritats simples que ressonen endins, molt endins amb modèstia, amb la feblesa dels arguments, amb la respiració d’allò que em toca i que estim: la bellesa no reconeguda, la necessitat de rebaixar els poderosos i de posar dempeus els damnats de la terra.
Cerc i recerc dins les pauses, dins les formes, dins les escletxes, dins els trets, dins els intersticis, dins el redols, dins els cruis, dins el contorns de la meva nit un alçament de llum.
Cantar els humils: les pedres, els guaridors, els escarabats, les branques d’un arbre i tot el món inanimat, tot allò que sembla que no parli.
Viure, i més que mai en aquests temps difícils i cruels de pandèmia, a l’entreforc entre el sentit i el sensible.
Vet aquí un líquid amniòtic protector, aquest plec íntim on cal estotjar la pena egoista: la dolcesa en tots els moviments de l’esperit, l’energia en la lluita contra el mal, la noblesa en el tracte amb el món i que la bondat no s’acabi mai.
Què cal fer: alegrar dins la desgràcia, esser carnal en l’absència de contacte, concret i pragmàtic en l’organització vital, però alhora subtil i enfonyat en si mateix en aquesta solitud riquíssima de la singularitat pròpia.
Temps privilegiat de conró d’afectes, d’afectuositats, d’aquesta alta qualitat de l’esperit, d’aquest sentiment d’estimació cap a qualcú, d’aquesta commoció de l’ànima que fa de l’altre un territori fraternal on sembrar adhesió, benvolença i gust.
Retrob la confiança dins el vertigen i el bla bla bla d’aquest invasió d’informacions i malformacions mesclades, plenes de tòxics, que cal sedassar tostemps per veure-hi clar, amb un antídot senzill: acaron amb les dues mans el tronc d’una figuera vella que ha tret o la pell d’un llibre savi que em fa companyia; de vegades toc els pigments secs d’un quadre estimat o escolt repetides vegades la sonata de piano de Schubert en si bemoll major que modifiquen l’orientació del meu espai interior cap als territoris, necessaris més que mai, de la serenitat.
Una feina: inexpressar l’expressable.
Tot sol, en posició mediadora, pens en l’altre amb calma, tal com és, sense interpretar, sense jutjar, sense voler-lo agafar, amb l’afecció vibradora, dins l’obscuritat del no-profit, de la despesa subtil, invisible, assegut amb complicitat i delicadesa dins el cel transparent de la compassió.
M’enseny a veure-hi de tots els costats alhora.
Llegesc un poeta xinès anònim del segle VII, i faig com ell: ‘Assegut tranquil·lament sense fer res, la primavera arriba i l’herba creix per si sola.’
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
