22.03.2020 - 21:50
Fa trons i llamps darrere les vidrieres.
Fa primavera esclatant darrere les vidrieres.
Fa coratge i combat darrere les vidrieres.
Fa dolor i malaltia darrere les vidrieres.
Fa entrega i generositat darrere les vidrieres.
Fa mort i transformació darrere les vidrieres.
Fa creixença i renaixement darrere les vidrieres.
Fa tristesa i desolació darrere les vidrieres.
Fa joia i alegria darrera les vidrieres.
Fa un món altre darrere les vidrieres.
Fa olor de terra banyada i de silenci de mar darrere les vidrieres.
Fa convulsió i bellesa darrere les vidrieres.
Fa resistència al mal darrere les vidrieres.
Fa guarició i salut darrere les vidrieres.
Fa amistat i fa amor darrere les vidrieres.
Quasi només posaré l’atenció a descriure coses delicades, trencadisses, que es fan malbé en un no-res: la lluentor iridescent de les ales d’una papallona, que em duu a l’equació de l’univers; la polsineua del pol·len de pi que sura damunt la superfície llisa del safareig, que em fa ballera sobre les aigües; el tremolor fulgurant de la mirada de l’amiga, que m’anima tostemps; la fascinació d’una casa en ruïnes on el passat viu per les parets buides, que em fa perdre el nord; el record dels somnis que l’alba esborra que em fa desossar la realitat; el vou-verivou d’una llengua materna que ix d’un temps tan llunyà que només m’arriba com un eco, que m’agombola; les traces íntimes d’aquella carícia que et donaren un altre segle davant l’Àngel del Comerç de la Llotja, que em captiven; les fogueres vivíssimes del crematori ran del Ganges que són flaixos de flames extingides dins la nit de Benarés, que em ceguen; el sistema d’ordre de l’estructura d’un banyarriquer que em cus amb la bellesa del món sense límits.
En aquests temps de pandèmia cal afrontar l’inhumà que ataca sempre seguit.
Som matèria humana vulnerable.
Cal dir-ho i repetir-ho tostemps perquè hi ha molta de gent que sembla oblidar-ho.
I és la benaurança entre la violència, el dolor, les laceracions i la mortaldat allò que em toca més, allò que m’empeny a fer créixer totes les formes d’hospitalitat.
Perquè és en el cor de la tempesta, del cansament, de l’estrès i de la desesperació on es poden bastir petites epifanies de felicitat ferotgement humanals.
Cal mirar el lloc on som confinats o perduts o malalts o adolorits, sempre entotsolats, i veure-hi un bosc de llum ramificada, ple de secrets i misteris ran d’un mar etern, balsàmic i musiquer, amb fulles que vibren com cordes vocals, amb ocells que parlen com savis, amb arbres i peixos que ballen a les totes, amb flors i anemones que somnien, amb un calidoscopi de formes, relleus, sons, perspectives i colors que s’entorcillen per les ales de la imaginació boja, tenaç i creadora que ens demostra la multiplicitat de la vida.
Hem de fer –sense descans, sense aturall, sense mandra, exercicis continus de visió.
Qui pot saber fins a on el xiuxiueig cantador d’una dona vella que mormola dins el llit d’un hospital, a l’alta nit, és capaç de portar-nos?
Qui pot entendre que un adolescent miri des de la cambra petita de l’apartament familiar aquest bocí de cel, sia brut o transparent, i no el pugui veure sense estimar-lo?
Qui no és capaç d’omplir una copa amb tota la claror de la primavera com aquest cronista que fa un instant tenia darrere les vidrieres el lledoner nu i descobreix entre les parpelles sorpreses la capçada estibada d’ulls verds, de borrons incandescents, dels mil i un noms de la vida vertadera?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
