Closcadelletra (CCXVI): Torre d’ivori

Se m’ocorren, en aquests dies malanats, ideones senzilles, simplicíssimes i perfumades d’audàcia amb un dring que crec que no es correspon a allò que tothom espera en temps de pandèmia.

Voldria escriure el més essencial, el més primitiu i el més indispensable per als lectors.

Voldria fer llistes (ador les llistes) que mostrassin les meves raons (i desraons), les emocions arrelades en el meu interior, els meus gusts (i disgusts) i, sobretot,  que fossin una eina per retenir allò que no desig, o no puc, oblidar.

Voldria formar part dels que lluiten per la revolució de l’esperit.

Voldria, ara que tot s’ha aombrat i se n’ha anat la claror que no ens permetia veure-hi clar, saber distingir els territoris de la vulnerabilitat, les regions del transitori, els caminois de l’ensonyament, els principis de delicadesa d’un art de viure sabent que allò que passa i no retindrem és la vida vertadera.

Voldria ser més humà que crític.

Voldria pintar pels caps-de-cantó: ‘Viure és ser feliç.’

Voldria repetir que una cosa bella és una alegria.

Voldria defensar tostemps una cultura desinteressada –que adquirim per gust, per voluntat i per convicció en què tant podem fruir d’una sonata de Scarlatti com d’una bona sèrie de Netflix, d’un text d’Homer o d’una novel·la de Kurt Vonnegut–,  que ens dóna un tremp moral profund, una llibertat gran, una ajuda per a pensar i una dignitat insubornable.

Voldria afegir a l’existència música, colors, llums, formes, contorns, perspectives, coneixements, invencions, significats, jocs, divertiments, amb humor, idealisme i cortesia.

Voldria ajudar a civilitzar el present, amb bones.

Voldria copiar mil i una vegades que l’atenció és sagrada, que som allà on posam l’atenció, hi estam.

Voldria traduir el caos, ja sia confusió o bla bla bla, i posar nom a l’os de les coses amb matèria lluminosa.

Voldria escriure anant a cercar fora de mi allò que ja tenc dedins.

Voldria esdevenir aquesta veu que hi veu.

Voldria parlar com ho feim a l’adolescència, amb la certesa de lliurar un secret, de descobrir un tresor, d’atènyer una veritat que no hem dit mai.

Voldria confessar en veu baixa que el dolor és una de les coses més lancinants i més fosques de la meva vida.

Voldria aprendre de cor les paraules de mestre Roland Barthes: ‘Aimer la littérature c’est, au moment oú on lit, dissiper toute espèce de doute sur son présent, son actualité, son immédiateté, c’est croire, c’est voir que c’est un home vivant qui parle, comme si son corps était à côté de moi.’

Voldria morir amb una curiositat infinita.

Voldria viure amb una curiositat infinita.

Voldria fer-me amic dels ulls tendres dels ceps, dels borrons acabats d’eixir de la vinya nova.

Voldria fer entendre arreu i d’una forma clarivident que no hi ha obra poètica sense crui, sense nafra, només es pot concebre una obra en alguna manera ferida, que cerca tancar el trau i no hi arriba mai.

Voldria dir la calidesa i la transparència d’aquest despertar difícil de la primavera.

Voldria ser un company dels ocells, contar històries consoladores, disposar els mots com estelles que cremin bé, caminar en mi mateix.

Voldria reunir, fins que es fonguin, bo, bell i vertader.

Voldria teixir el vent.

Voldria que la natura parlàs en tot allò que faig, que dic, que sent, que escolt, que acaron, que perd, que crid.

Voldria que la natura esdevingués cant universal.

Voldria que la serenitat fos la nostra atmosfera per veure-ho tot amb pler, a pler, com un Hölderlin vell.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: