01.11.2020 - 21:50
|
Actualització: 03.11.2020 - 09:20
Vull agafar la força vital que hi ha en aquests dies lluminosos, fins i tot enlluernadors, d’aquests començaments de tardor meldaurada i llançar-la sobre el full blanc com aquelles explosions de pintura de Jackson Pollock damunt la tela quan la deixava tota constel·lada de complexitats, de cels, d’espècies, de sensacions, de bellumes, de sentits, d’indicis, de significacions…
O intentar reflectir aquestes tensions del meu cor desacordat i del cervell tremolós, que em produeixen les notícies que m’arriben, amb paraules calmes i tranquil·litzadores, empeltades d’unes músiques del pensament que siguin esclats que conspirin cap a la resurrecció contínua: un batec darrere un altre batec, un alè darrere un altre alè.
És la bella feina de deixondir –i deixondir-me– de la mortor que sobrevola les informacions, converses, uatzaps, mails i totes les formes de comunicació social.
Sembla com si el fet de rabejar-nos dins tanta de misèria fos una catarsi quan ben al contrari és una destrucció, una facilitat, una obertura a tots els mals del cos i de l’esperit.
L’escrit, ens ho han ensenyat amb paraules alades els grans mestres clàssics, ha de commoure, ha de sacsar, ha de ferir, ha de provocar, ha de ser un antídot contra l’esmorteïment que no s’atura d’atacar-nos amb les armes més sofisticades de les ideologies acrítiques o de les digitalitzacions més seductores.
No hem de fer viables les situacions que són inviables.
Cal una feina constant, higiènica i sanadora: fer evident l’invisible.
Cercar agafatalls substantius que ens donin eixides als culs de sac del laberint quotidià on moltes de vegades perdem el trellat, l’humor i fins i tot el cap.
Cal fer evident que per lluitar contra la manca de salut vitenca només fa falta una decisió individual, personal, que cap institució ni govern no ens poden donar.
Canviar de punt de vista, de punt de mirada, de punt de pensa-ment.
Deixar els tòpics, les rutines i les inèrcies del pensar d’abans que en el món d’ara no hi tenen res a fer i canviar les aradores del passat.
Estrenar aradores noves amb l’autoresponsabilitat com a motor primer, essencial, necessari i insubstituïble.
Aixecar-se cada dia del llit i dir-se, mentre escorcolles les llums i les ombres, que entres en el lloc dels començaments.
Has de recordar, lectora dels mil i un sexes de l’esperit, que no escric totes aquestes coses per a tu, sinó per a mi. Que això no és una llista de consells ni de sentits, ni de frases d’orfebreria humanal.
Aquí hi ha les arrels d’un dir-se que s’escriu amb tota la pau i la tensió dels temps i que surt d’aquest abisme que duc dedins, d’aquest pou sense fondor on grat a les totes per trobar alguna espurna que em faci comprendre alguna cosa sabent que l’essencial és sempre el que està més a prop.
Necessit paciència, tenacitat i resistència per poder fer el gest d’escriptura que em mostri allò que tenc davant i no arrib a veure, com si no existís, com si fos un miratge sense substància que s’evaporarà quan vagi a tocar-lo amb els ulls de la mirada.
El més fèrtil i miraculós que té l’escriptura de l’amic, de l’amador, és que si t’hi submergeixes, si fas un capfic dins els solcs plens lletres, romans per a sempre irradiat per les ones del llenguatge: això també és una definició de l’amor.
Com puc fer entrar aquesta llum meldaurada dels ailants groguencs que deixen caure les fulles a l’interior d’uns mots?
Aquest ailant groguenc m’ensenyarà més de jo que tots els manuals d’autoajuda.
Mira com caça la llum meldaurada, mira com hi juga deixant-la a lloure i sense sentir-se’n l’autor.
Quan les certeses habituals han desaparegut cal seguir respirant sense.
