Closcadelletra (CCXLIX): Visc en els començaments

En una novena de finals –final de la tardor, final d’un llibre de poemes, final d’una amistat–, he decidit que només pensaré, sentiré, escriuré i viuré inicis.

Ara mateix no som aquí.

Visc dins la frase que vendrà, l’idea que trobaré, el perfum que m’arribarà, la música que escoltaré, el dolor que em travessarà, el contacte que tendré,

la rialla que em commourà…

Aquest matí d’un estiuet indi com en dèiem al Quebec, m’he proposat una tasca que em recomanà mestre Montaigne: Étendre la joie, retrancher la tristesse (Augmentar la joia, tallar la tristesa), que em sembla una bona divisa per brodar en el lloc de tots els començaments.

Mir el jardí tintat de les coloracions vermelloses dels caquiers exhausts, de les taques vibrants d’engroguiments de les acàcies silencioses, del marró sec dels ailants, tan fràgils: tota aquesta descomposició plena de fulguracions cromàtiques també són començaments que m’entren dedins i em deixen una pruïja d’entendre la descomposició de les coses.

Potser sia la multiplicitat d’esdeveniments que m’envolten en destrucció allò que em desperta aquesta tempesta d’epifanies, aquestes ganes un poc excessives d’escriure alguna cosa simple i estilitzada que faci tremolar, en la superfície de l’aigua plana del pensament, els reflexos d’aquest inacabat essencial que allunya la falsa pretensió de l’escriptura conclusa, que colonitza quasi tota la literatura.

Puc justificar cada mot del que escric?

Els interrogants són principis malgrat que no els contestis tot d’una.

Llegesc un vers i la veu li fa treure ulls (futures branques, futures flors, futurs fruits, futura cendra).

Escriure com si cada mot fos un ull, una gemma, una promesa.

Tot és en la veu (l’emoció directa, el gust subtil, la carícia intacta, el vol esbardissat, la petita música silent, la fi del fil).

La veu pot tenir el perfum de la veritat incorruptible.

Els començaments són una joventut eterna, la joia de viure sobre la terra es veu augmentada amb els principis que donen llibertat i vigoria a pler.

Parafrasejant Plutarc puc dir: quan envestesc un bon inici és com si m’hagués crescut una ala.

M’agrada trobar, gratinyar debuts, i perquè pas gust vull multiplicar aquest pler amb els fragments.

Quant més fragments, més epifanies, més plaers.

Tot queda intercalat, interromput, intermediat sense dir mai la darrera paraula, la darrera rèplica, sense clausurar res.

L’inici és una obertura, obrir portes del llenguatge, obrir detalls, obrir intuïcions, obrir bocins, obrir presses, obrir-me.

Sondar sempre seguit el naixement de l’escriptura pròpia seria una altra i alta meta d’aquesta feina gustosa.

I així l’escrit esdevindria travessia, passatge, debut, viatge, trip.

I, també, un calfred de sentit, un sentit que no es pren, no es qualla, no es solidifica, sinó que guspireja, esclata, espetarrega, fulgura i vola sense caure mai en la forma definitiva i feixuga d’un significat únic.

Em sembla que no m’atur de practicar un exercici molt recomanable: l’alegria de fer voltar d’una manera nova unes mateixes coses.

El cant d’un ropit que m’arriba de la proximitat del jardí em fa recordar un vers de Tshai Chen que vaig aprendre de cor: Si es coneixen els començaments, es coneixen els finals.

Romanc una estona siderat.

Sé que res noble no es fa sense atzar.

Sé que no somniï.

Sé que he de mirar, escoltar i sentir allò que té lloc en la intensa profunditat de la paraula.

Sé que no vull viure cap sensació d’acabament.

Sé que tenc necessitat de tornar al principi i cavar sense aturall la llengua i la seva pensera.

Sé que la dinàmica de la meva escriptura és un començament perpetu.

Perpetuum mobile.