04.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 04.10.2020 - 21:53
Dins la ciclotímia, aquests trastorns imprevists d’humor, de baixades i pujades, d’enfonsaments i de sobtades eufòries en què vivim per mor de la pandèmia tenc ben clar que els espais i els temps canvien i ens canvien.
Avui fa un venteguer que em treu de solc i em llança cap als abismes del plany i la capavallada.
Vaig a les palpentes, ho toc tot per saber on som, qui som, què som en aquesta immensa dilatació del present, en aquesta nit sense fi, en l’eixamplar-se de la consciència dins un medi innovador i solidari, amb la mort a devora.
Habitam dins una temporalitat inèdita.
Incerta i imprevisible.
Hem d’aprendre a viure amb la covid-19.
Hem de reinventar el ‘viure plegats’.
Hem de crear una coordinació ciència-societat amb tota urgència.
Malgrat la ‘distància social’ els humans ens hem sentit més que mai pròxims els uns als altres.
Per això cal incloure a cadascú, tenir en compte totes les complexitats, sobretot els problemes dels més vulnerables, és una necessitat per a sortir de la crisi en un clima de confiança mútua.
Les formes de pensar d’abans d’ahir s’han vist baratades, canviades, desordenades, rompudes, ferides d’obsolescència, fetes malbé.
En les noves geografies del cos i l’esperit veim com l’individu i el món han esdevingut els dos actors protagonistes.
Molts de pensadors europeus ja parlen d’una ‘ciència ciutadana’ que amb la democràcia interactiva haurien de ser els recursos per a governar una realitat que només orientam i coneixem en part.
La ‘ciència ciutadana’ es funda en la idea que cadascú en el seu paper, recercadors i ciutadans, posseeix la mateixa capacitat de reflexivitat.
Podem veure com epidemiòlegs i biòlegs deixen el paper fàcil de professors de moral o de política, i posen qüestions a la societat, reconeixen les seves carències i introdueixen la serenor en el debat públic.
En la societat civil la democràcia representativa ha fet pujades i baixades, però ha resistit sobretot en els moments difícils.
S’ha produït una complementarietat entre dues maneres de fer política: la representació i la interacció.
Per aquí hi pot haver un espai únic i magnífic perquè elegits i ciutadans inventin noves mediacions.
Revitalitzar i experimentar la democràcia en tots els seus escalons, el local, el nacional, l’europeu, el global.
Aprendre a viure d’una altra manera.
Reconèixer que no podem seguir destruint el medi, el clima, el planeta.
Pensar a fons el món de després.
Inventar tota casta de xarxes que revisquin els lligams de reciprocitat de ciutats, de bioregions, de pobles autòctons fins al nivell mundial.
Crear institucions noves que facin respectar els drets de les dones, dels infants, del medi ambient, de les orientacions sexuals diverses, dels migrants, dels usuaris, dels desheretats de la terra.
Que lluitin per la justícia humana i contra la desigualtat social.
Que lluitin sobretot contra el poder esclafador del capital global.
La supervivència del món no podrà procedir més que de coalicions ciutadanes de formes molt diverses.
Si es conjuguen investigadors modests, governants àgils i ciutadans reflexius podem acollir la incertesa amb una humanització novella i serena.
El vent s’ha aturat.
Pens que necessitam molta de transparència i molta d’empenta per a aquest diàleg social i científic.
I sobretot una pràctica fraternal, literalment i en tots els sentits, especialment amb els més pobres, els més vulnerables, els més abandonats i desvalguts.
Viure fraternalment és el principi, clàssic i nou, que no s’acaba mai.
