27.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 27.09.2020 - 22:58
Aquesta és una de les frases de mestre Montaigne, que també he gravat a una de les bigues del meu taller perquè crec que constitueix en la seva formulació tan simple tot un camí de vida.
He sortit a passejar pel jardí. Els caminois estan entapissats de fulles verdes d’ailants que els venteguers d’aquests dies han tomat amb violència. Aquests vents desenfrenats també han esqueixat un garrover centenari. Això m’ha fet plorar.
En aquesta societat nostra en què dominen els fanatismes, les ignoràncies, les massacres, els assassinats, els genocidis, les amnèsies, les mentides, les dissimulacions, els terrors, les falsedats, les confusions i el caos, endèmies i pandèmies ben conegudes i mal estudiades –amb l’afegitó terrible de la covid-19–, la lectura dels mestres antics em fa molt de bé perquè em dóna energies que no trob en la majoria de textos actuals.
M’ajuden a sobreviure.
En la veu d’aquestes dones i homes que fa segles que ens parlen, hi trob despertars, frescors, bàlsams, estímuls i inspiracions fèrtils.
Em donen lliçons condensades que són un planter d’idees noves (clàssiques, boges, espirejadores, lànguides, eufòriques, tranquil·les…).
Agaf al vol certs consells essencials i urgents: cal anar aviat perquè la vida és curta i hi ha moltes de coses per fer.
Són esperits en acció i les seves còrpores viuen una aventura permanent on res no s’atura mai ni se sap mai d’una forma sencera.
Em fan la sensació d’una presència pròxima, emocional, intensa i activa que la seva lletra desprèn mentre m’il·lumina.
Les qualitats de l’escrit que despleguen són aquelles que sempre he volgut tenir: immediatesa, diversió, netedat, senzillesa, ironia, pràctica del text concentrat, de la màxima, del vers que es dispara a tots els vents.
Sembren llavors d’etern.
Sabem que hi ha veritats amagades en la fondària dels temps que no es poden manifestar més que a través d’aquesta tradició inacabable de pensadors i recercadors, com hi ha estrelles tan allunyades de la terra que la seva claror no ens ha arribat encara.
Ens donen unes altres dimensions del Temps.
Aixequen els seus planys profètics a través de la pols i la runa del gènere humà.
Baraten a la seva les èpoques i els llocs, les savieses.
Són mutants amb fidelitats estrictes.
Tenen voluntat de reunir el passat i llancen la seva influència sobre l’esdevenidor.
Obren de bell nou la Història, desnuen qüestions fixades, respiren aires lliures.
Són humans que tenen una intersecció comuna: no volen dir més que la veritat, res més que la veritat, tota la veritat.
Són cercats i perseguits, cruixents, esclatants, múltiples, produeixen vertaders electroxocs.
Estic assegut davall el lledoner, damunt una solada de fulles seques que han tomat les ventades maleïdes. M’agrada aquest crec-crec que fan quan les trepig en el meu passeig matiner. Les primaveres de tardor sempre em duen un poc per avall i em porten cap a les aigües pantanoses de les malenconies. Enguany he decidit no caure-hi i navegar per aquesta mestria de la qual fer prova en les situacions més desesperades. Practicar un raonament impertorbable i un brio d’execució amb aquesta treballadíssima facilitat natural que no dóna cap sensació d’esforç. Caldrà que tengui la vigilància en punt per lluitar contra l’imprevist i la vivacitat alerta per no caure en la confusió amb una licitació d’enginy i de saviesa.
Llegesc Baltasar Gracián en aquests temps de bestiesa i dolentia. Em faig un fart de riure quan diu: ‘tots els que ho semblen són imbècils, i més de la meitat dels que no ho semblen.’
Faig màsters personals d’agudeza.
Mirau i escoltau el que hi ha en la intensa profunditat dels mots.
I apreneu de cor una màxima gracianesca: ‘gaudir, lentament; actuar, aviat.’
Quan he llegit això totes les fulles del lledoner han caigut de cop.
