13.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 13.09.2020 - 21:57
Fa un soleller i al cel no hi ha ni un núvol.
Tot és massa clar dins la superfície del paisatge.
Les ones i partícules que són alhora llum amb les seves velocitats supersòniques em fascinen i em paralitzen.
Però si sabéssim treure aquesta pell fina que envernissa els arbres, la serra, els camps, el mar i aquest herbei verdíssim que han fet néixer les darreres aigües, podríem veure la complexitat dels moviments de la saba, la profunditat de les erosions de la carena, el bull de transformacions del subsòl, la riquesa de processos que bullen davall les ones i l’energia meristemàtica que empeny la creixença de tot esser de les mil i una formes de la matèria.
I si ens miram de prim compte a nosaltres mateixos, humans rebregats i perduts entremig de la pandèmia, trobarem les empremtes que aquesta situació devastadora, complicada i dura en què les pors i els desconhorts es donen la mà amb la força i el coratge, deixa amb la seva presència constant en els mecanismes psicològics interns.
He de confessar que molts de dies no em vull escoltar, ni sentir, ni veure com no vull escoltar, ni sentir, ni veure els mitjans, dits de comunicació (?), que no s’aturen d’oferir des de notícies a fake news, des d’un groguisme cruel i descarnat a informacions que intenten trobar una certa objectivitat.
Emperò quan les ferides emocionals s’obren en qualsevol racó de l’esperit el cap demana una dispensa del dolor i després aquells petits anodins que calmin el patiment i ens deixin adormir-lo.
La meva amiga Emily Dickinson ja ho deia en un dels seus poemes, benèfics.
Els abismes no se solden amb aire.
Els fils del cordam serveixen per suportar i aguantar encara que es trenquin.
Els ànims són energies que cal treure d’allò i d’allà on no n’hi ha.
I si cada passa és un clot i cada aturada un pou, cal acumular fervor per resistir sense que ningú es temi, com si no-res.
Només una mica de coratge.
El continent inconegut que duim dedins cal explorar-lo seguit seguit per descobrir remeis que ixen de bell nou quan més fort és el xap de les ferides.
Però no es clou amb facilitat el trau.
I dóna molta matadura.
I cal seure molt de temps en el banc de la paciència.
I el temps, no vull enganar ningú, no alleuja, com es diu sovint, i no és el remei.
De vegades em fugen les paraules balsàmiques i qued mut com un betzol en mig de la plaça del poble amb el dolor que em fa passar gust: sé que és de veritat.
No és bo de fer retrobar la solució de continuïtat entre les dues voreres de la nafra.
Per carnadura forta que es tengui les ferides emocionals són males de cicatritzar i bones d’encruelir.
Quan cou cura, quan pica madura, diu la saviesa.
I mentrestant les ferides emocionals són feres que et corsequen i et fan malbé el sistema nerviós.
Però la vida entravessada de cultura m’ha donat remeis íntims que dic amb un nus a la gargamella.
La humanitat dels personatges que m’envolten, en la vida i en la cultura, són bons conductors de les guaricions vertaderes, aquelles que no deixen senyal ni costura.
La interacció amb els altres és la condició necessària per sanar aquests talls de l’ànima.
I la condició suficient, si saps trobar les connexions amb els altres que et facin companyia i t’ajudin a saber la solitud pròpia.
Que et facin riure i somniar, sentir i vibrar amb confiança fraternal.
Que et distreguin de les obsessions i t’esborrin les pors.
Que t’ensenyin a saber-te allò que ja sabies.
Recordes que la bondat és una de les formes més exquisides de la intel·ligència?
D’això, que no és gens senzill i demana cura, en puc donar testimoni petit i humil.
Escolta com em batega de ràpid el teu cor.
