29.03.2020 - 21:50
Mon amour.
Escric mon amour i tot comença a tremolar: el cervell, la taula, l’ordinador, els vidres, els arbres, els niguls, el bosquet, el safareig, el terrer, les parets, la serra, el cel i la mar.
Escric mon amour i sé que l’essencial és sempre el més pròxim.
Escric mon amour i em trob davant les portes de l’ultramon ple de sorpreses i prodigis, de connexions i d’energies.
Escric mon amour i començ un viatge pels amors llargs plens d’estacions en què tots els meteors diuen la seva i es multipliquen els esdeveniments de l’esperit i de la carn, les delícies i els dolors, les tristeses i les resurreccions, els deliris i les calmes, les ferides i els encontres, les desolacions i els festers, la roda incessant de vida que hi ha darrere els contactes infinits.
Escric mon amour i em sé esqueixadament humanal en aquest camí cap al qual estim, un ritme en forma de moviment perpetu, una manera sempre d’avançar cap al més enllà.
Escric mon amour encoratjat per la certesa minsa de saber que tu ets, senzillament.
M’agradaria fer sentir totes les grandioses longituds d’ona de la història present al mateix temps que aquesta petita vibració biogràfica perquè l’una en l’altra mostrassin alguna espurna del que som que atia els despertars.
Sent una gran sordesa dins el caos de les informacions (com més notícies, més desinformats estam). Gent sorda, cega i blablaesca, és a dir, paralitzada, robotitzada.
Abraç l’huracà, no em sent en cor de desxifrar els esdeveniments plens de cridòria que reverbera arreu arreu.
Quasi res és al seu lloc habitual.
Com podria obrir als altres els camps del possible?
Com ho hauria de fer per escriure el buit entre els mots perquè les paraules ressonassin infinitament més?
Com m’hauria d’enginyar perquè mentre et dic una cosa al mateix temps pogués amollar-ne una altra i així el camp de la paraula s’obriria d’ampit en ample d’una forma més radical que una idea o un sentit?
Com hauria d’inventar algun gargot per fer irrompre el verb a cavall en paraula somniadora de Mandelstam, l’amic de tot el viu?
Per l’escletxa d’aquesta ferida ix una llum: sembrar la poesia de la compassió, dur-la al món sota la forma preservada d’una absència, d’una extenuació, d’un xiuxiueig com si en els llavis de tot humà, fins i tot en els d’aquells que no tenen res a dir, es conservàs el dibuix del darrer mot pronunciat.
Ai, amic poeta Ossip Mandelstam, com t’estim!
En els llatzarets del dolor, en l’endèmia de la malaltia i del contagi, de la mort i de la guarició, en l’ànsia, el pànic i la por, en l’obsessió i la soledat, en les neurones en alerta permanent, escric la paraula amor.
Escric amor amb obstinada cal·ligrafia una vegada i una altra, i una altra, i una altra, sense acabatall.
Escric amor com si fos una matèria (mater) lluminosa que penetra en el lloc de tots els començaments.
Escric amor dins les arrels i les branques de l’instant etern.
M’ho ha ensenyat el boix antic del bosquet quan l’abraçava i sentia les notes d’un Mozart adolescent que sortien per les fulles atacades per l’epidèmia de la papallona negra.
M’ho ha repetit la terra de call vermell que em bressolava plena d’herbes, de flors i de cucs, d’humus i de verdets que em feia oblidar el vertigen d’especulacions, de pèrdues i d’ofegors, de nervis fet teranyina i parany.
M’ho han dit les passes dels ocells a l’aire que han baixat damunt la pàgina en blanc per dibuixar constel·lacions quasi mironianes que m’han deixat davant mi mateix i amb mi mateix en un diàleg de combat i de renaixença.
M’ha han cantat els ametlers agònics per la maleïda Xylella que feien el caragolí consolats per les margalides grogues i blanques que entintaven de bellesa salvatge el seu horitzó d’adeus.
M’ho han repetit els núvols com a un ramat de xotets damunt un cel puríssima que són la meva casa com les frases que vendran i que perseguesc amb l’entusiasme dels cercadors d’or que només troben macs de pedra viva.
Els ulls tancats, el cap en negre (negranit), inspir, expir, inspir, expir, inspir, expir, inspir, expir, inspir, expir.
Passa temps, temps.
Després la veu sola, la teva veu, la meva veu.
Sola, tota sola, entotsolada.
No hem de cercar fora de nosaltres allò que ja estava dins nosaltres.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
