Closcadelletra (CCXIII): Anomenera en punt

Poal, ventijol, camada, oratge, sabata, presó, regadora, camí, deixant, feresa, costa, ofec, seguici, broma, caliportal, esfera, perfum, dolor, paper, silenci, misèria, tendresa, picapedrer, benvinguda, rotlle, quequeig, figaflor, rugit, copinya, saviesa, humus, caminoi, cucavela, tereseta, rebuig, fam, eco, perfil, lledoner, clariana, arrel, fogueró, cuirassa, melsa, drecera, capavallada, remei, cal·ligrafia.

Què és tot això, aquest caramull de noms que envaeixen la plana sense cap fil raonable?

Sent la ressonància que m’exalta!

És l’anomenera que m’ha pegat aquest matí en què un insòlit despertar del bon temps converteix tot allò que m’envolta en una festa.

Sent un cant que s’aixeca de l’acció terrestre com un vou-verivou, l’antiga cançó de bressol, que cadascú duu al fons de si mateix des de la infantesa.

Les vibracions del sol calent es mesclen amb les dels arbres que comencen a fer reviure la saba i amb les dels animals que surten de la dormida hivernal a poc a poc i amb les del call vermell que amaren de fulgències els terrossos i amb les del cel transparent que s’umpl de petits niguls blancs que indiquen una navegació i amb les del meu cervell tremolar. Totes em fan escriguera de mots caçats a l’atzar que diuen alguna cosa del que som.

Sent els espais vibrants on bateguen la claror i l’ombra!

El record del present és la memòria resurreccionista que ens descobrí Baudelaire: l’energia singular d’un text que fuig de les idees generals i que cerca la potència d’un detall.

Sent la nostàlgia dels orígens!

Del no-res ha vengut tot.

Sent la part de llum del meu esperit que emergeix dins la negranit de l’inconscient.

Voldria posar bondat, amor, atenció, tacte, fragilitat, inquietud i compassió a la meva cal·ligrafia perquè ningú no resti insensible.

Tenc la consciència aguda de la pèrdua, del sofriment i de la solitud i això em duu cap a un aprenentatge de la compartició, de l’entrega difícil.

Omnia vincit amor, em diu mestre Virgili.

Cerc les virtuts invisibles que em permetin revelar la natura de les coses.

Què hi ha de més encegador que l’arribada de l’eternitat en el cor mateix del temps?

El jardí d’aigua em fa submergir-me en fondàries desconegudes entre nous camins de coneixement: el laberint infinit de la interioritat i de la intimitat.

Em sent una turbulència provisional, fugitiva, en el riu del temps.

Branca, senilitat, bogeria, ocell, desvarieig, clot, combat, herba, fressèlia, foscor, amnistia, ressorgiment, alè, carícia, fem, coloraina, remuc, serenor, càvec, relat, guix, copa, arada, muntanya, ropit, mement, alegria, verdet, glorieta, entredós, ona, guerra, dolçor, escarabat, rovell, font, relat, teranyina, misèria, fortor, espera, cadira, rec, ganivet, cossiol, existència, llumenera, fesol, suplici.

Una nova teringa de noms que em deixa veure que escriure és una altra manera de viure, una segona vida, una forma de convertir el món, en més comunicable, en més sensible, en indefinidament perceptible.

I saber que imaginar és preparar els nostres nervis, els nostres músculs, els batecs del nostre cor per viure allò que estam a punt de representar amb  intensitat única.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: