09.02.2020 - 21:50
|
Actualització: 09.02.2020 - 23:28
Res, absolutament res, ara, és com fa un instant.
Particip en aquest canvi continu?
Explor això que neix i mor dins mi sempre seguit?
D’on ve allò que neix?
Cap a on va allò que mor?
Ser, viure i veure, sentir i saber aquest espai entre la mort d’alguna cosa i el naixement d’una altra?
Mir la branca d’ametler florit dins el gerro de vidre, suquí, damunt la taula, i allò que fou esplendor és aigua cremada.
Pètals de cendra, perfum perdut, bellesa evanescent, desolació.
Em sent dins l’art de la mustiesa, dins l’interior d’un misteri.
Mysterium tremendum.
I aquí és quan despert la capacitat d’observació: l’atenció viva i vivificadora.
Passeig la vista sobre la quietud d’unes natures mortes del cartoixà Sánchez Cotan on en un fons negre trob uns cards, unes pastanagues, una col, una poma. L’ull travessa l’aparició botànica i es perd en el buit del final del quadre, neda en el tremolor.
Una visió que travessa la mirada i ateny el no-res.
Allò interior i amagat em duu la veu de Joan de la Creu que canta: los valles solitarios nemorosos, / las ínsulas extrañas, / los ríos sonorosos, / el silbo de los ayres amorosos, / la noche sosegada.
Aquest treball d’atenció constant i prodigiós lluita contra l’empobriment de la sensació, organitzat per uns poders econòmics i polítics que volen reduir els humans a consumidors atrapats en un estat d’estupor reflex.
L’anestèsia general que ens injecten ens col·loca unes cucales que ens enceguen llevant-nos vista i discerniment.
Ahir, amb un amic, se’m revelà la figura del creador com un sensesostre que demana almoina pel carrer, en els bars, en els caps de cantons.
Un no-ningú.
Si l’escoltassis et diria que no ens adonam de l’atròfia de les sensacions, ni de la pèrdua de la percepció que patim sempre seguit. Que els poderosos ens entabanen amb una memòria abstracta que reemplaça l’única que val l’alegria, la que està enfonyada en el cos. Que la vertadera substància del record està en la vista, en la carícia, en l’olor, en els músculs amb els quals hi veim, hi escoltam, hi sentim i no en la intel·ligència i els pensaments.
Només els no-ninguns, els aventurers, els desheretats, els artistes, els irrespectables, els maleïts, els místics saben sentir i recordar.
Com podria aprendre a mirar des de tots els costats alhora?
El jardí bull d’ocelleria.
A les branques nues dels ailants, com arrels a l’aire, els teuladers van d’un lloc a l’altre en una dansa contínua, es mormolen, s’escarneixen, es responen, s’insulten. I després d’una revolada fan un estol que es perd dins el cel fulgurant de veus i ecos.
I sent els mots com si també volassin, refilassin, ressonassin, es carregassin, es capgirassin, parlassin d’ells mateixos com si fossin pronunciats per l’aire, com si sortissin directament de l’atzur, amb calidoscopis de sentits i de ritmes i de músiques d’aquestes veus i ecos en estat d’insurrecció, en estat de gràcia.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
