13.11.2021 - 21:50
Trem entre la boira espessa que no em deixa veure el camí.
Trem entre les paraules fosques que no m’aclareixen el sentit de les meves passes cap als astres.
Trem dins uns embolcalls de solitud que no em permeten fer ponts i connexions.
Trem dins aquestes músiques frenètiques i salvatges que no conec i em descarabuten les mirades i els records, les paraules i els fets d’un temps subornable.
El vell Cézanne ve per ajudar-me: els falsos pintors no veuen aquest arbre, la vostra cara, un ca, sinó l’arbre, la cara, el ca. No veuen res.
És un home que parla en colors.
Que fa una pintura que puny directament el sistema nerviós.
Aquests tassons, aquests plats, parlen entre ells, confidències inacabables. Els fruits són més fàcils que les flors, els agrada que els retratin. És com si et demanassin perdó per descolorir-se. Vénen cap a tu amb totes les seves olors, et parlen dels camps que han deixat, de la pluja que els ha alimentat, de les aurores que els espiaven. Per què dividim el món? És el nostre egoisme qui s’hi reflecteix? Nosaltres ho volem tot pel nostre ús. Els objectes es penetren entre ells, no s’aturen de viure. S’escampen insensiblement al seu voltant per reflexos íntims, reflexos com nosaltres per les nostres mirades i per les nostres paraules.
Trem quan veig que al sud dels meus pensaments no hi ha més que la incertesa com a resposta a la pregunta de quina és la vostra principal esperança.
Trem quan veig que mai no hi havia hagut tantes de representacions simultànies de confusió, agitacions simulades i inútils, cinismes i ressentiments, explosions carnisseres per no-res, morts a voler, mala poesia a voler, renou a voler, clixés a voler, desastres a voler.
Trem per la llum assassinada.
Trem quan pens que hauríem de ser conscients del desastre que ens pot caure damunt no importa a quin moment del dia o de la nit.
Trem d’avidesa per la vida.
Trem per intentar deformar la cosa i allunyar-la de l’aparença, però en aquesta deformació arrossegar-la a un enregistrament de l’aparença: on és el cos de les coses?
Trem per tornar visibles forces invisibles i defensar la sensació contra l’espectacle.
Trem perquè el temps crida i no l’escolta ningú.
Trem per obrir les copinyes de la sensació, els recursos infinits de l’espessor de les coses, les voluptuositats de l’obsessió.
Trem per aquesta irrupció tan violenta que encara m’emociona.
Trem per una invasió de qualitats.
Trem perquè en un altre temps vaig ser adolescent i al·lota, i ullastre, ocell i peix mut de la mar.
Entens perquè entreg els meus quadres de mots al darrer minut amb les paraules encara fresques?
No prov d’expressar la natura sinó treballar com ho fa la natura (vull enganyar la mort): amb els seus mil estils diferents sense adherir-se a cap, transposa, devora, crema, recrea, nua i desnua, enterra, pareix, esborra, la pots mirar com vulguis, a l’endret, a l’inrevés, de dreta a esquerra o d’esquerra a dreta, de dalt a baix, en superfície o en profunditat. Funciona per omnispecció (hi veu de tots els costats alhora). La natura fa matx!
Encara que hi ha molts de llibres, poca gent llegeix, i entre els que llegeixen, n’hi ha una mala fi que només fan servir els ulls.
T’agrada el fester?
