06.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 06.11.2021 - 22:03
Escric amb fils: teixesc.
Escric amb textures: teixesc.
Escric amb esdeveniments: teixesc.
Escric amb els dits plens de colors: teixesc.
Escric amb electricitats: teixesc.
Escric amb temps: teixesc mesos, dies, hores, segons, instants, eternitats.
Escric amb somnis, amb relats, amb creences, amb melodies, amb llegendes, amb imatges, amb paraules: teixesc.
I cant la glòria de les formes en un món que no creu en la seva pròpia salvació.
Com són els tints de les veus? Aquesta pregunta em tranquil·litza una cosa de no dir.
Les dues alfabegueres de la finestra ja fan el bategot i no ho puc consentir. Amollen el breu perfum darrer amb comptagotes i em fan plorera.
Aquesta tardor la caiguda de les fulles dels arbres del jardí avança a la velocitat d’un incendi i em deixa amb la pell nafrada dins aquesta època plena de pors i de còleres, de tensions i de febres, d’apocalipsis quotidians.
L’escriptura em fa.
No enseny res, recit, cont.
Montaigne diu de Plutarc: just he pegat una mirada sobre ell quan m’han crescut una ala o una cuixa.
Agaf un temps de respir per reprendre l’alè.
Passar del rar al carregat, de l’econòmic al pròdig, del blanc a l’acolorit, del petit al gran, de l’humil a l’ambiciós.
Van i vens contents que s’alimenten mútuament.
Viure en la suggestió lacònica, en la fragilitat dura, en les associacions que es presenten sense cap explicació: volàtils, subtils, indefinibles, torbadores, melancòliques, lluminoses, delicades, profundes, nostàlgiques, crues.
Amoll noms, cançons, vocals dins el paisatge que peguen als obstacles i revenen transformats, però reconeixedors, portats pel defora com si el món em respongués amb ecos prolongats que em fan la il·lusió de l’etern retorn.
Els paisatges són records i els trepig amb passes inventades dins el temps.
Obr portes i finestres a la lletra. No les veus? No les sents? No les vius?
El buit en el ple i el ple en el buit, segons l’antiga lliçó oriental.
No escric sobre el motiu, sinó dins el motiu.
No descric objectes, sinó essències.
No el contorn de la visió reduït a la seva expressió més simple, sinó allò que des de l’interior l’anima, li dóna vida.
No instantànies, sinó duracions.
No l’indret, sinó el revers.
No l’acabat, sinó l’atzarós.
Invent l’esser que cerca.
Quantes dificultats trob per separar l’autobiografia de la grafia!
Cal anar al més pròxim.
I sé que pas al costat del pròxim, de la proximitat, sense veure-la.
Allò que és el més pròxim esdevé el més estranger.
Pens en Rilke a l’extraordinària i lúcida carta al comte Hulewicz. No tenim relació amb el pont, amb el riu, amb la greixonera, els objectes s’han perdut perquè no hi ha recolliment de la paraula…
No vivim en l’evidència del que és més evident.
Som a una altra època, no podem parlar, no ens podem posar d’acord sobre el que hi ha aquí en aquest moment.
Visc en la inresurrecció vibrant del temps.
Mir, escolt, sent, allò que té lloc en la intensa profunditat del mot.
No basta comprendre, cal endevinar.
