Closcadelletra (CCXCIV): Bulevard de deposicions

Sé que veig els darrers sospirs d’una realitat a punt de desaparèixer.

Em vull desembalumar d’allò que em censura, em castra, em restringeix, em fa malbé, i que ataca per totes bandes com una legió d’escorpins amb el fibló en punt.

He posat al lector que m’acompanya “All Thing Must Pass” (‘Tot té una fi’), de George Harrison, perquè per a mi és un símbol de renovació i d’avanç.

Cerc sens falta una gramàtica que conjugui un refinament extrem i una llibertat desenfrenada, una inventiva fresca i un humor a gavadals.

Veure la llum darrere la negror podria ser un objectiu del dia plujós en què tot convida a cercar empremtes d’efímer que em donin l’eco viu del sentiment precís de la fugacitat de les coses.

Opacific els meus tons negres, els treball en profunditat, els faig amollar la seva càrrega de claror.

Hi ha un vent amarg que s’aixeca per allà on menys ho esperes.

El nostre segle sagna i de vegades basta la remor de les ales d’una tórtora per captar, per tocar aquests esclats i enigmes amarats d’efectes d’absència.

Em vénen ganes de brodar rèquiems en forma d’embrions secs. Descarnat, potser?

Testimoni de crepuscles corr darrere el núvol de fulles grogues que un venteguer aixeca sense pietat.

Travel amb una pedra.

I caic.

Del sòl estant veig un fester eternament solar, salí, ambrat en aquestes despulles de les estores de la caducitat que formaran les llavors de les resurreccions que vindran.

Del sòl estant escolt la creixença de les impregnacions ocres que creixen per la saba i transformen el paisatge en una luminotècnia d’enfilalls lluminosos dins el diorama del cel amb meteorologies de tempesta.

Del sòl estant toc com un clar de lluna dins la penombra d’una vegetació seca que amaga un mirall boirós en què les coses sembla que suren en un espai intangible per on passen els instants que s’aturen lentament al costat de la meva còrpora cansada.

Del sòl estant, quan em sentia més segur, una revinglada de pols tan imprecisa com inesperada m’ha encegat el pensament i de bell nou m’he sentit perdut mentre escoltava uns versos d’Hafiz: “Agaf el vol, la meva pols serà el que som.”

Em trob dins l’emoció de les associacions inesperades del pensament. Quan la percepció extrema es mescla amb el temor i l’ensomni.

Cada festa és un temps perdut que cal recollir amb la cura que tenim per les coses més fràgils, pels reliquiaris que si no anam alerta ens queden esflorats enmig de les mans en un muntet de pols que parteix amb un buf.

La profunditat del camp ve donada per la dimensió del temps.

El pròxim i el distant, el familiar i l’invisible, tot de matisos a la meva fascinació.

Tens el luxe de passejar-te per la teva vida com per una galeria il·luminada per l’imprevist i la memòria?

Saps passar gust amb el temps, amb la seva espessor, els seus capricis i les seves repeticions?

Em refugii a La Bruyère: “Cal riure abans de ser feliç, de por de morir sense haver rigut.”

I també llegir Vauvenargues pot ser un excel·lent antídot que m’acompanya quan diu: “Qui ho sap sofrir tot, pot atrevir-se a tot.”

Els fets que passen m’obliguen a respirar d’una altra manera.

Molts de cops ador la vulgaritat perquè trob el bon gust dominador com una normalització consumista de la mirada.

El paisatge tardoral sembla que sura dins un aquàrium mal il·luminat.

Els personatges del memorial són taques lluminoses, sense relleu, com en una fotografia sobreexposada. Blancs.

Som d’aquí, som d’enlloc.