02.02.2020 - 21:50
Renesc tots els matins amb una certa innocència.
És com un exercici de visió, de sensibilitat, de coneixença, una gimnàstica de l’esperit (sabent que l’esperit és el cos i viceversa), una forma d’oblit i d’aprenentatge.
Perd a poc a poc el gust per les sensacions històriques i la malenconia.
Trec el cap a l’atmosfera confusa de les notícies i trob el mateix desordre, el mateix estrèpit, la mateixa precipitació, la mateixa incoherència de l’època anterior corregida i augmentada.
Frenesia enfollida, vociferació estèril, renouer violent i eixordador m’envolten miri on miri, em giri on em giri.
Per això, per no tornar boig, em tanc en el senzill mitjà d’expressió de la paraula i cerc un ordre, una harmonia, una bellesa, una forma de sedassar l’existència a l’interior de la qual es pugui respirar, estimar, compartir, créixer, o simplement viure.
El solellet d’hivern travessa els vidres i cau damunt la taula plena de coses: una màquina enregistradora de sons, un atleta grec de calcedònia que llança un totxo, un mur de llibres amb autors estimats, un cap d’home de porcellana blanca amb les zones cerebrals marcades amb paraules, tres quaderns plens d’escrits, un parell de revistes, un gerro que fa aigües liloses amb una branca estibada de flors d’ametler que es mustien, un calendari d’oficina anglès amb el nom del dia de la setmana, el dia en número i el mes en lletra, un allargavista, una ploma blava i la pols dels dies.
Dic en veu alta una frase que no sé d’on m’arriba: tota la vida és un mar.
Quin guster practicar una navegació incessant, obrir-se a paisatges nous, jugar amb els dobles sentits, amb la fantasia i la gravetat plegades, amb la ironia fonda, aprendre tot i el seu contrari…
Estam tan bombardejats d’informacions que no sabem distingir allò inventat i allò de bon de veres, intercanviam xafardejos per internet, s’han perdut els gusts de la conversa, del joc verbal, de les connexions per establir un contacte amb l’altre, ens envoltam de coses sense viure aquestes coses, construïm la tomba abans de ser morts.
M’aferr a l’escriptura que és abans de res una improvisació, una invenció de cadències, un diàleg, un intercanvi, una transmutació, un art de reversions, una escola de llibertats.
Practic l’art de l’estofat: coure a poc a poc, deixar refredar, escalfar altra vegada. I això sens fi.
Ho repetesc fort, com si aprengués un recitat, una lliçó.
I sent la veu. I sé que la cosa és en la veu (no en el sexe).
En la multiplicitat de la veu, en les ressonàncies de la veu, en l’amplària de la veu, en els colors de la veu, en la profunditat, en els accents, en les carícies, en els tremolors.
Veu, estimada veu, et cant.
Instrument fràgil i antic, de lentituds enfebradores i de rapideses fulgurants, el que està més a prop de l’ànima.
Veu, estimada veu, ets l’art de viure a cada instant, efímer i etern, ets la festa.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
