05.01.2020 - 21:50
Els llibres, acaramullats damunt la taula en un desordre caòtic al costat de l’ordinador i d’un gerro irisat de vidre de Murano amb un branquilló de llorer, em fan ganes de saquejar i sacsejar els noms que s’acaramullen en aquests centenars de planes que em fan tanta companyia.
Estic dins una casa que parla.
Per les parets pensadores d’aquest estudi, amb el ‘model Montaigne’, he escrit, al llarg dels treballs i els dies, en els llocs més diversos i inesperats, entre les prestatgeries i en les parets, en les encletxes i en les ombres de les bigues del sostre, arreu, frases i sentències que puc llegir des de diferents punts de mira i que em serveixen per a la reflexió, per a la teràpia, per al record, per a la joia, per a sentir el pas del temps i trobar camins d’inspiració i d’escriguera.
Mir en totes direccions.
Veig per totes bandes.
Coneix-te a tu mateix. Vita brevis. Ars longa. Una mort com un entusiasme. Quien por placer no lea, que no me lea. Una imaginació forta engendra l’esdeveniment. Feliç aquell qui fa de l’instant quelcom nou i etern. Que sais-je? Poesia és música. Carpe momentum. Llibertat de paraula. Espai d’otium, de la dolce vita greco-llatina. Amistat de lector. Promenoir des paroles. Vae victis, gloria victis. Un dia més, un pas més cap a la mort. + Poesia si us plau!
Tots els llenguatges que m’envolten, que m’amaren, que escolt i sent, marquen el meu lèxic i la meva sintaxi, la tria dels meus ritmes i la manera de forjar el meu esperit.
Visc dins horitzons llengüers ben diversos, sempre que puc llibertins, en què l’oralitat i l’escriptura, la sensorialitat i la inscripció s’entrecreuen per formar una mena enteixinat ferm o un patchwork un poc descosit, esfilegassat, tessèl·lic, amb la gràcia del parlar simple i un poc naïf, suculent de sabors i nerviós d’electricitats, no gaire delicat i sense afectació però vehement i brusc, entravessat d’ocurrències, atapeït de digressions, amb la recerca eficaç de frases noves i animades fetes amb paraules molt precises, o molt fosques, que s’adeqüin a la veritat de les idees i a l’essència de les coses que vull expressar.
Per què, amic, faig aquestes avançades insatisfetes, peg aquestes reculades sense venir a tomb, tix costures, em passeig per caminois oblics, pint perspectives incompletes, escenific ruptures, marc lligams per posar en escena els moviments de la meva imaginació perquè donin suport al meu exercici conceptual?
Tots els vidres de les finestres que s’obren al jardí, entelats, em fan pensar amb l’opacitat de la vida quotidiana que en qualsevol moment una revelació atzarosa em permetrà trencar per entreveure l’esqueix d’un reflex enlairador.
L’espera activa i la solitud atenta són bones conductores de la il·luminació.
Per correspondències inexplicables dins els circuits del record, em ve al cap un vers de mestre Unamuno que també parlarà, escrit amb la meva cal·ligrafia d’escola pública, devora aquesta taula on faig feina i que serà la brúixola orientadora de la vida lenta que construesc paraula darrere paraula.
Oir llover no más, sentirse vivo
Et cant batec i alè de bon de veres, potència interna de saber, de resistència i de transformació, llum balsàmica de la literatura.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: