Closcadelletra (CCLXXXVIII): Tot aquarel·lat per la llum de la lluna

El millor record és el d’allò que no es va tenir mai. La millor imatge és la d’allò que no has vist mai. El millor amor és aquell que et pensares que havies viscut i que ara et fa tant de mal com una nafra en carn viva.

No excloguis mai de la teva existència curta sobre la terra l’originalitat, la passió, la individualitat i la llibertat. Són les teves energies primeres!

Cal aprendre a girar pàgina.

Quan la pàgina és massa feixuga esdevé per a l’esser viu com una llosa de tomba que no el deixa viure.

Aprendre a girar pàgina és aprendre de bell nou la lleugeresa que ajuda a viure.

O seria millor dir que permet viure?

Una lleugeresa guanyada sobre la sofrença, el contrari de la lleugeresa sense esforç d’aquells pels quals cap pàgina no ha estat mai massa pesada per girar.

Al final d’Els germans Karamàzov, Aliòixa parla als adolescents a l’enterrament d’Iliütxa, i els diu: “Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació. Si féssim provisió de records per tota la vida, seríem definitivament salvats. I fins si no estotjam dins les ànimes més que un bon record, aquest únic record ens pot servir un dia per salvar-nos.”

Aconseguirem la salut per un sol bon record que associï una sensació visual i una sensació auditiva, una qualitat cristal·lina de llum i algunes notes de música?

Pot un vident de les coses minúscules descriure un món en la seva fase terminal?

Com percaçar els perfils d’una ombra?

És possible amb un afecte indestructible descriure un univers fragmentat, esqueixat i histèric que no sembla que obeeixi més que a les lleis de la guerra i d’un necrocapitalisme agònic?

Com es poden produir escrits damunt aquesta barbàrie que tenguin un impacte vertader sobre els lectors i matin la seva indiferència?

He cregut de veres que feia una forma d’escriptura que intentava influir en aquesta societat.

Tenc encara aquesta il·lusió, entre pedant i ingènua, i l’he mantinguda sempre.

Lluit contra aquesta incapacitat de dir l’horror, d’indignar.

Voldria redonar als mots l’impacte i la força de veritat perduda.

Mostrar i demostrar l’obscenitat del món de les paraules en la seva cruesa.

Però cal recordar que la brutalitat pornogràfica o cínica del llenguatge pot posar en causa el sentit, sacsejar-lo i fer-lo renéixer.

Obligar el pensament a funcionar de nou.

Escriptura de la intranquil·litat –del desassossec, deia mestre Pessoa– que constata l’estat de perdició i de pànic dels humans enfront d’un univers que els escapa i del qual tots els moviments estan fora de servei.

Per què no crear una saturació de signes magnífics que es banyin en la llum de la seva absència d’explicació?

Per què no cal·ligrafiar una cartografia d’escapolons, d’inicis, de repeticions, d’anuncis, de trossos, de retalls, d’il·lusions de contarella, de relats amb les lletres capolades, però cap cosa com a moment ple, amb un començament, un nus i un desenllaç?

Per què no dir que la guerra és senzilla, és fer entrar un tros de ferro en un tros de carn?

Per què no mostrar aquesta casa en ruïnes, aquest jardí naufragat, que són els llocs on ha descarregat una història en descomposició avançada en què tots els fems s’amunteguen, totes les guerres s’hi mesclen, tots els records s’hi confonen, tots els rebuigs del nostre passat recent fracassen?

Fer la guerra és simple, és tornar immòbils els essers animats, separar els peus dels braços, tornar els humans a la matèria.

Vull descriure una història de circulacions, de deambulacions, de vides errants, de nòmades, d’impossibilitats d’instal·lar-se a la recerca d’un lloc de pau i harmonia, una història d’empelts entre l’escriptura, l’art i la vida: de l’un a l’altre, de l’un en l’altre, de l’un damunt l’altre.

Com si el fet d’escriure no arribàs mai a temps.

Com si s’hagués excavat un pou molt gran i ample entre l’escriptor i el món que no es pot omplir.

Sí, em trob rejovenit, més lleuger, estic preparat per a una nova aventura.