04.09.2021 - 21:50
Em demanares: com vius?
I vaig recordar la lliçó del mestre, que sempre és el meu far, la meva orientació i el meu nord.
La resposta va sortir com si la digués per escrit en cal·ligrafia grafitesca d’esprai íntim: visc a la vorera dels límits de les meves possibilitats.
Em vaig veure com un meteorit encès dins un cel estrellat, cavalcant damunt una llançadora, avançant com una fletxa, lluitant contra les idees estètiques, polítiques, socials i culturals que enterboleixen les meves percepcions, que les anestesien, que les amnesien, que em volen deixar fet una llemuga.
Sabia que la meva poètica intentava captar amb radars finíssims les polifòniques correnties d’ones de la ment i de la moral de les criatures que creava, donar tots els matisos primfilats que podia aplegar de les coses i els cossos del món, atrapar el temps comptat entre les xarxes de les frases brodariades en un estil digressiu tot ple de metàfores, comparacions i figures del pensament sostingudes per una música que les articula i les posa en marxa.
Potser després d’aquest replà de silenci seria un bon moment per contar els meus plans com si fossin instantànies fetes amb molta posa i alhora amb les paraules ben cisellades.
Vull escampar tones de nitroglicerina cerebral en els llocs més insospitats dels meus escrits.
Això, dins el capvespre amb una plovisquella de cama d’aranya que cau darrere els vidres de la meva biblioteca, té l’aire d’una declaració anarquista d’un eixelebrat.
No neg que la meva matèria grisa neuronal pot desbordar-se en qualsevol moment i fer de les seves.
Els efectes del xoc entre la llum i l’ombra sempre han estat el meu fort.
Incerteses, objet trouvé, desdoblaments, contradiccions, sentits plurals, indagacions, coses que semblen altres, macguffins, caps deslligats, una mala fi de punts de vista: tot això i més forma l’arsenal perquè no em trobis allà on m’esperes, perquè no et refiïs de les veritats que semblen llampants i autèntiques i després descobreixis que estan fetes amb els maresos de la cartropedrera dels falsaris.
L’olor de la terra banyada m’entabana, em fa volar per damunt els roquissars de marbre, em fa recórrer un pelegrinatge cap a les fonts ufanes de la gràcia, m’afica pels laberints dels cucs davall la terra de call vermell, em llança cap a la condensació dels diversos elements –els llibres, les alfabegueres, la ploma, l’espelma de mel, el ventilador– que m’envolten amb la seva presència embaumadora que em fa molta de companyia.
Ara explicaré els plans del futur: com ho faré?
La primera resposta seria: fent-ho!
La segona resposta és: trencant ritmes, idees, accions, personatges, veus, tot quan toqui, saquejaré, robaré, maquillaré els objectes robats fins que no els conegui ni sa mare, recompondré, sargiré, tallaré, faré gaies i no-dits, puntuaré al mil·límetre, rapsodiaré gusts d’escriptura, cosiré materials que no s’avenen ni s’encontren, d’ací, d’allà i de su-llà fins a aconseguir un trencadís despertador, alçurador, salvador.
Si pogués contenir l’ansietat i els tremolors em dedicaria a l’observació puntillista de les coses. Ho dubt. I així no podré descobrir mai que tot està misteriosament imbricat amb precisió d’orfebre.
Escriuré cavalcant al galop o amb la lentitud d’una puntaire de boixets que no s’atura de clavar agulles al fal·lus que sosté la mostra amb el fil que trunyella el dibuix.
Faré forats a l’aigua i patchwork al cel.
Crearé un cor que pensa.
Recorreré paisatges a l’interior del paisatge.
Travessaré amb una fascinació constant les metamorfosis del real.
Sentiré el món amb mots, amb frases, amb imatges, com una obra d’art.
Tot es reaprèn, no ho dubtis!
Estimaré aquesta sensació que les paraules fan el que volen fer i el que han de fer.
No sacrificaré els ídols!
Em reinventaré sempre seguit com un condemnat!!!
