31.07.2021 - 21:50
On visc?
Allà on som?
Allà on tu em veus i m’escoltes?
Allà on creus que em pots trobar?
Allà on diu una adreça meva?
O allà on em sent viu, viu de bon de veres?
Faig solcs d’incertesa.
Cav clots d’irrealitat.
Ja no hi ha res de l’herència de la primavera i aquest estiu és feixuc com un cofre ple d’indicibles, com la cambra segellada d’una sepultura de faraona.
Escric amb una empenta de cavalcada vitalista que em permet caçar al vol els mots necessaris per a bastir una teranyina on poder atrapar alguns dels monstres que m’empariolen sense treva.
No tenc més que el que don, t’agrada aquesta banderola dins la calitja d’ofec?
La vida dels objectes signa la mort dels humans. Intent construir bastides de serenitat contra els tumults de l’època. Brod sentiments fugaços amb punt de creueta dins un tambor antic. Hi ha estones que faig exercicis de desvarieig.
Hauràs d’interpretar tot això que escric a través dels suggeriments enganxats a les paraules que semblen anodines, en les revelacions d’aquests tocs i retocs de cada dia que acaben per prendre sentit quan s’integren en un quadre que ens desborda.
Cada mot és una agulla d’acupuntura sobre el cos del real i l’escriptor s’ha de preocupar de la qualitat de ressonància d’aquest punt precís.
Acaramull trossos de teules velles, deixalles de lli, terrossos, bocins d’escorça, ferros rovellats, vials d’olor, plats de menjar i d’excrements, un tros de cos arrencat per l’arrel potser podria ser més adequat.
La matèria no és la que confereix realitat als essers; són els essers que donen a la materialitat allò que té de vertader.
Voldria sobredeterminar cada element perquè pugui ser interpretat d’una forma contradictòria.
Que cada frase esdevingui celebració de l’instant.
Donar el meu cos a les savieses de la literatura podria ser una perspectiva d’un angle mort que no he descobert.
Els llocs que hem conegut no pertanyen a l’espai en què els situam sinó al temps. Són les impressions de la nostra vida de llavors. Els bars, els carrers, els jardins, els cinemes, els restaurants, els mercats són fugitius com els anys.
Per què no insistir en l’escriptura vocal, aquest text en què la còrpora, el gra de veu, un art de la melodia amb un encant i una aura on la fotogènia de les cordes vocals, les seves escansions, inflexions, el gest i la posició del cos, entren en joc?
Una mescladissa de refinament i de familiaritat quan la veu en el present de la paraula inventava i revelava una altra temporalitat, una altra tensió, una altra mirada, una altra velocitat, un altre règim de pensament.
No cal que et repetesqui que l’esser humà és sempre algú que duu una ferida: patim d’allò que ens manca.
A poc a poc els mots i les formes emergeixen de la nit.
Entre la casa i el parc, entre el dedins i el defora, entre la natura i la festa, entre el calent i el fred, vull comprendre tant tots els altres que esdevenc un mediador.
Viure i transmetre el sentit de l’aventura podria ser un dels treballs i dels dies.
Retrobar el moment d’incandescència de cada aprenentatge.
Convertir-se en arxivador de bromes dins la indecisió de les zones neutres.
Una mà pintada amb carbó de fusta de pi damunt una paret paleolítica, es pot ajustar a la meva?
On és el lloc de l’antimort? En les arts visuals? En la ciència? En la literatura? En la tecnologia?
Per cristal·litzacions, esclats, enigmes i efectes d’absència toc objectes del passat: sempre es tracta de memòria. Una memòria singular i universal amb la consciència aguda que la vida és una separació incessant, una empremta d’efímer que fa eco a un sentiment de la fugacitat de les coses.
Tots estam lligats al destí d’allò que mor: és la condició comuna del viu.
Miram les coses i les coses ens veuen.
On és la futura tendresa d’un record?
On visc?
Allà on som?
Allà on tu em veus i m’escoltes?
Allà on creus que em pots trobar?
Allà on diu una adreça meva?
O allà on em sent viu, viu de bon de veres?
L’Homo sapiens ha esdevingut una criatura de zoològic entre els verins artificials d’E la nave va.
Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:
