Closcadelletra (CCLXXXV): Reveure i reviure

Navegar amb un vaixell com el Ciutat de Palma per la Mediterrània de tota la vida pot ser l’inici d’un somni, d’un poema, d’una ficció i d’una felicitat petita d’aquelles que s’estotgen en el rebost més secret dels aliments de l’ànima.

Després de passar mesos i mesos fent vida en pantalles interposades.

Després d’haver viscut el treball i els intercanvis amistosos en la claror digital dels ordinadors.

Hem sobreviscut dins la presó permanent d’una pantalla que només comunicava amb altres pantalles, hem passat la vida amb aquest ullet que ens mirava de la part alta del monitor, amb els sons paràsits que sortien per les escletxes del mosaic visual, amb la lentitud i la distorsió de les imatges segons els meteors i les cobertures…

Ara, anant molt alerta amb totes les precaucions sanitàries que sabem de memòria, podem recuperar a les bones i amb molta cura el temps que ens ha mancat per als encontres, per als viatges, per a les digressions, per a les flaneries.

I podem obrir de pinte en ample les portes i les finestres del cos i de l’esperit a la llum per fer a les totes una fotosíntesi creactiva el més humana i lliure possible.

Navegar amb un vaixell per l’alta mar catalana m’ha fet mirar cap endins, encara que sembli una paradoxa.

Veia les costes de Mallorca que s’allunyaven a poc a poc dins la calitja, veia que l’illa es convertia en un punt en l’horitzó, veia el blau klein per totes bandes amb les randes d’escumes dels camins del deixant.

Veia la mar gran, la mar antiga.

I la saladina del vent empenyia la sal de les llàgrimes per tota aquella bellesa que em penetrava, que m’amarava, que em feia companyia en els laberints de l’esperit.

I em temia que allò formava part d’un reveure.

Un reveure que no era mirar cap endarrere.

Reveure volia dir mirar, sentir, pensar, viure amb ulls nous.

Reveure era analitzar, revaluar, refer, reviure sense cucales, sense filtres, sense pors, sense malentesos, sense mentides.

Reveure: entreveure alguna cosa de més que allò que veia.

Un discerniment nou que s’empelta en cada perspectiva.

Navegava en un vaixell per l’alta mar que despertava les meves obsessions: la paraula entesa com a prolongació còsmica de les coses quotidianes, dels espais interestel·lars i dels abismes siderals que tenia damunt el cap i davall els peus, enrevoltant-me.

En aquell moment precís era un fet: sabia que estimava la mar com s’estimen les coses perdurables, com s’aprèn l’idioma difícil de les tendreses. 

Quan fixava la vista molt de temps en aquella extensió on s’ajuntaven mar i cel em sentia com si arribàs a un estat de levitació on em veia com a soldat de la cultura amb dues intencions plegades: fer obra excel·lent i cercar l’excel·lència, les meves úniques eines per atacar els mals del món. 

Em reconeixia com si entràs en la intimitat de les coses.

Com si s’obrissin o entreobrissin les portes de l’altra vida present potser en aquesta.

Quan tancava les parpelles una estona i les tornava a obrir trobava la força dels començaments.

Em bevia amb els ulls tot aquell mar.

Contribuïa a la seva metamorfosi amb un estol d’imatges immaterials, xapades, esborrades, extingides.

M’aproximava a l’error, la inseguretat, l’accident.

Les ones eren petites i no feien sabonera: pensava en una multiplicació de finals.

Aprenia amb les retxes tortes i blaves del mar que el llenguatge era el meu únic camp d’acció.

I que les aventures de la paraula serien els vertaders camps de batalla fins a la meva mort.

Navegava amb un vaixell per l’alta mar i em repetia que les operacions i les tàctiques dels llenguatges, els desplegaments i els redesplegaments, els encants i els prestigis, però també les caminades i la confrontació dels conceptes, eren territoris en què estava convidat a entrar.

I si girava full em trobava dins una selva de fragilitats retòriques, de culpes incoherents, de deliris fondos que designaven com a límit del llenguatge el lloc en què la raó i la lucidesa s’esbuquen, envaeix la follia en crit, en reaturament, en embull.

Mormolava baixet: la impotència del verb és el domini de l’indicible, on comença el mar.