26.06.2021 - 21:50
He trobat aquesta expressió italiana escrita en cursiva en un text fullejat a una revista catalana d’assaig, i he pensat que s’acordava a la perfecció amb el meu estat d’ànim.
Escric con amore.
Llegesc con amore.
Pens con amore.
Sofresc (i avui és un dia de sofrença perquè s’ha mort una persona molt estimada) con amore.
Cant con amore.
M’entotsol con amore.
Com en un somni apareix un tambor amb una brodaria a mig fer, i sobre el setí blanc descobresc uns branquillons verds amb baies vermelles.
Veig casalicis que ja no existeixen amb grans parcs plens d’arbres centenaris per on em passeig sense pensar en res dins la claror fosca d’aquelles capçades espesses que són cúpules d’una catedral botànica.
Per què aquesta tendència additiva als relats que tracten sobre la decadència, l’esfondrada i la pèrdua que estimulen la meva imaginació adolorida?
Per no enfonsar-me en el rebuig d’aquest temps històric tan podrit i corromput, per respondre als problemes i les misèries, per deplorar les atrocitats que vivim només se m’ocorr la idea peregrina de dedicar-me un temps a una epistolografia empeltada d’aquesta poètica de fer un parell de lletres a mà per donar continuïtat al tacte entre els humans.
No us en temeu com creix l’atròfia dels contactes entre una persona i una altra?
No us adonau del sentiment cada vegada més agut de la manca de temps, de la pressa enfollida que ataca per totes bandes?
En el jardí, en aquest temps d’estiu, escolt el cant d’una titina que he sentit al llarg dels anys, un motiu curt que és una crida, una paraula vinguda de l’altre costat del planeta. Aquestes tres notes d’alçades diferents d’un ocell migrador em diuen lluminosament que hi ha un altre món a l’interior del nostre.
És un crit alat, puríssim, com líquid, que s’amaga entre el fullatge espesseït de les mates del parc i em mostra un cantó amagat d’una cantarel·la lligada amb aquesta calor asfixiant.
Pens en una paraula que eixiria d’una emoció i li donaria el seu alè, el seu ritme, la seva veu.
Una paraula plena de les maldestries que faria derrapar la llengua.
Una paraula que ho dinamitaria tot i ens donaria una realitat lliure, lírica, sexual, còmica i còsmica que arreglaria el llenguatge en un món en ple desarreglament.
Una paraula curtcircuitadora.
No hi ha més que un sol pecat: la bestiesa.
En el principi fou l’emoció, deia el metge Céline, i no anava errat.
Una persona que no se’n cuida, d’estimar allò que estima, s’enfonsa a si mateixa.
L’amor és el més fons de tots els lligams.
L’ull escolta, l’orella hi veu. Cal no oblidar-ho mai!
El perfum de la fulla de l’alfabeguera a la mà es respira alhora a prop, just a tocar, i talment lluny com el calfred que em llampegueja a l’espinada.
No vivim en un país, vivim en una llengua. Una pàtria o una màtria és això, i res pus.
Visc en la llengua catalana con amore.
Visc en la rapidesa i el fulgor con amore.
Visc en la resiliència de la lluita con amore.
Visc dins la verbalització immediata con amore.
Visc dins la sensació i la percepció justes con amore.
Visc dins la influència de tots els meus mestres con amore.
Visc en una perfecta llibertat d’esperit con amore.
Visc, i viure és de les coses més rares que hi ha perquè la gent quasi ni existeix, con amore.
Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:
