15.05.2021 - 21:50
La boira del matí ha envaït el parc i les roses moren esquarterades en el seu perfum.
No m’atur de sentir aquesta magnífica riquesa de coloració que anima aquest paisatge que m’envolta.
La natura, que s’ofereix amb tanta complexitat, vessa de sensacions acolorides que cal llegir amb cura i que es revelen lentament damunt la placa sensible del llenguatge que les inscriurà perquè la retina les desxifri fins als detalls més amagats, més inviables, més plens de ressorgiments i creixences.
Espígols i iris, espasetes i gladiols, troanes i hortènsies, caminals de xiprers, de cactus, de palmeres i el roseral.
Esdevenc dins la sensació i alguna cosa arriba per la sensació, l’una per l’altra, l’una dins l’altra.
Cal veure la natura com si ningú no l’hagués vista abans de nosaltres.
A mesura que escric, existesc menys.
Necessit un vent que netegi el meu llenguatge de tots els seus costums.
Dic: una confessió.
Dic: una feina constant, fer costat a l’altre.
Dic: quan les certeses habituals han desaparegut cal seguir respirant sense.
Dic: l’amor no pot ser ni vist, ni conegut, ni sentit, que des de lluny, des de defora.
Dic: sens dubte no hi ha res més difícil que descriure un amor; des que comença perd la facultat de dir-se, s’enfosqueix i es tanca en si mateix; fins al seu darrer sospir la humanitat es nodrirà d’això, del conte amorós; i és dins aquesta gran bestiesa quan es troba més a prop de la igualtat en el seu passatge a la mort i en el seu silenci.
Dic: veig territoris immensos on em volen fer creure que hi ha algú, no és ver, no hi ha ningú.
Dic: quan t’acostes a la mort és molt inquietant perquè hi ha punts il·luminats, isolats, o bé paisatges clars cap a regions ombrejades i inextricables; vas cap a alguna cosa que no saps què és; potser deu ser llavors quan els instants viscuts plenament deixen menys a reveure, a pensar; la història de la vostra vida, de la meva vida, no existeix o només és cronologia.
Dic: la dona que protagonitza el meu relat ha perdut les idees polítiques, les exigències polítiques; s’estima més un buit, un buit vertader, que aquests poals de fems del garbuix d’ideologies mentideres, tramposes, falses i cruels del segle XXI; viu dins un estat de desesperació social, política, amorosa i sensual; això ha esdevingut un estat; i des de petita li mostraren que tots els esforços haurien d’anar cap a trobar un sentit a l’existència; cal que se’n surti, que reinventi tot allò que li han ensenyat; cal que el lector la reconegui, l’entengui. Si el lector no reconeix aquesta dona en aquest moviment que ella té cap a totes les opressions, el de l’amor, no puc fer res per ell; pots amollar que és boja perquè no suporta la societat actual; i això què vol dir? Que la seva sensibilitat s’engrandeix, que la seva percepció del món és més sensible, la seva intel·ligència més esmolada.
Dic: la dona assegura que no forma part de cap formació política i és infinitament més política que abans, no està enterrada sota la consigna del detall.
Dic: em sent molt lliure en el relat de la dona; una dona que no és tota, tanoca, però que sap conversar, sap escoltar, en un món de monòlegs on cadascú tira al cap de l’altre la seva etiqueta ben rellepada.
Dic: m’agradaria eternitzar el mot ‘tostemps’.
Dic: escriure’t és llegir-te a l’inrevés.
Dic: Tenc la impressió d’estar embolicat de buata per tot el cos. Les sensacions m’arriben amortides, llunyanes, inconsistents. Estic fora de mi. Som allà baix, al País de l’Estimescric.
Dic: si tan sols algú fos capaç de pensar d’una manera tan immediata com Cézanne pintava!
Surt a la nit que ho tapa tot. Alç el cap i mir la cúpula plena d’estrelles del cel. De les coses que em fan més sensació humanal veure aquest cel estelat és la que em fa més companyia.
