12.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 14.06.2021 - 23:13
Han arribat a la Mediterrània aquests dies en què la calor és perfecta per nedar un parell d’hores i estirar els nervis i els pensaments entre posidònies i peixos roquers, coloracions lapislatzuleres de les clapes d’arena i verds blavencs de les profunditats.
Quan em sent sec i polsós tenc el privilegi humil de poder entrar en el mar, aquest territori de modulacions tremoloses que fa aigües quan tot està il·luminat per una claror tendra i familiar com quan ma mare em deixava aferrat a un llagut enmig del caló arenaler i em deia mentre em deixava sol: “Ara vine amb jo, nedant.”
Em sorprenc en constatar que paraules i sensacions marines m’havien quedat dins la memòria només amagades a davall d’altres, com si s’haguessin imprès en mi profundament.
Les retrob tan fresques i singulars com en la meva infància, sense cap casta de fadesa.
El ritme i la sonoritat de les onades per un cantó i aquell silenci sobtat quan em capfic cap a les profunditats per acaronar les esponges per l’altre, converteixen l’aigua de mar, on ned i penetr i som penetrat, en una matèria guaridora o en un vi que engata.
Som la roca. Som l’aigua. Som el peix. Som la pagellida. Som el tord. Som la cova. Som la donzella. Som la posidònia. Som l’arena. Som el sol. Som l’aranya. Som l’ona. Som l’esparrall. Som l’embat. Som el bufador.
Som la immòbil i som la rapidesa.
Som el somni i som el real.
Som el què i som el com.
Som el detall i som la immensitat.
Sota la pell del cel tota la llum de l’estiu ixent es fa carícia líquida i salada on em rebolc sense aturall amb esmalts de nacre que reverberen vaporosos dins els meus ulls enlluernats.
En el centre diürn estiuenc sent la música dels instants: una transformació del temps que escriu ràpid, sobirà, lent, microscòpic, imperatiu, els petits esdeveniments encadenats i arrossegats els uns en els altres per anar allà.
Pens en Madame de Sevigné que assegurava en una carta a la seva filla: “Le temps est une broderie, un maillage à feu de mort.” (“El temps és una broderia. Una malla de foc mortal.”)
Aquell qui s’allotja en el cos de les coses no té necessitat de res més que esser allà, res pus.
Shitao, Cézanne, Cheng o Picasso, mestres pintors que unien indissolublement el poeta, el místic i el pensador, ens mostraren les seves cambres més secretes, més íntimes, perquè eren la tradició de bon de veres que conté totes les modernitats possibles.
Quadres que són xocs de presència: un bot, un penya-segat, una branca en flor, una muntanya amb neus i núvols, uns bambús, unes siluetes, una poma, un pintor poeta encès als oros.
El paisatge ens diu a les clares que és esperit, i l’esperit, a través de l’alè, és paisatge.
Els pintors poetes viuen en l’obert, en el tret únic del pinzell.
Quan som dins la torreta del pou i faig exercicis vocals dins el coll abocat al forat rodó que espireja llum negra, aprenc de bell nou que la ressonància ultrapassa la paraula.
Potser en l’escena marina de dalt, que la tinta ha xuclat damunt el paper i que no puc retocar, l’escena del nedador –un personatge que sempre m’ha obsessionat, molt especialment el capficador de la Tomba del nedador de Paestum–, crec que hi fa falta una miseriona d’aquelles coses pròpiament sublims.
És de nit, no se senten els grins i els enyors.
Una porta de rocam em separa del món i de la bolla.
De vegades el jardí per la gràcia de l’art es converteix en Edèn.
Tot això tan simple cal ressenyar-ho en una societat líquida que no sap nedar, que no sap mirar, que no sap escoltar, que no sap sentir, que no sap viure, malalta dels cinc i mil sentits.
Suspès per la paraula part damunt del buit on puc caure per poc que amolli la ploma, cant amb dolçor i ràbia uns mots de cor humanal: fes créixer la mar contra els lladres de mar malanats.
I que són legió, com els dimonis.
Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:
