08.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 09.05.2021 - 09:49
El pi malalt que necessita adob.
Aquesta indescriptible fotogènia de la veu d’una madona que estén un llençol mentre entona un vou-verívou.
Una llum antiga que s’afica pels replecs del record d’un planter de moltes conviccions músties.
La flastomia més bella que la ment pot inventar i la més cruel que hagi existit mai.
Els set pams de misteri d’una pell plorosa que em deixen enrampat a la intempèrie.
Dir el teu nom de tal forma que em quedi enclavat dins els teus braços.
Escolta el detall desapercebut que creix dins els meandres de la memòria i es converteix en un cos tan malvist com desarticulat.
Legions de paraules que cauen en forma de pluja sensorial que em deixa devastat i a punt de cridar a urgències.
Sense el negre, el blau no és possible, ho sabies?
Fas llistes de constel·lacions d’afinitats inesgotables.
Donar veu a allò que podria passar i potser no succeeixi mai.
T’astores de descobrir la gràcia de l’imprevisible, topar-te de morros amb l’estranyesa familiar.
Cerques amb tota casta de sistemes i aparells les creacions híbrides que no es puguin etiquetar mai.
Enyores fulgors.
Recopiles dades per cartografiar l’escletxa fonamental.
Assages sense aturall un llenguatge insubmís contra les formes rígides que imposa el realisme brut del poder.
No te’n tems de la voluptuositat que hi ha en la nostra distància?
Passejador submarí dins els panorames que fan aigües a voler en els cap-de-cantons innombrables de l’aquàrium de l’esperit.
Mossegar el sabor del fruit sense saber-ne el risc.
Aqueixa desorientació tan lúcida que no aconsegueixes sense una atenció esmolada per entremig del batzeram d’interrogants.
Qui t’ha dit que practiques una estètica a favor de la incertesa i contra la política de la representació?
Per un instant etern, entre la vida i la mort, la capsa esdevé divina comèdia en què la intimitat s’amaga en el recòndit.
Faré un catàleg de promeses que potser es realitzin quan sigui capaç de nomenar-les.
Toc la impressió duradora d’allò que no ha existit mai.
Has anat a totes als espais per veure-hi possibles? On? Vés amb compte amb els espais on l’espectador esdevé consumidor d’imatges.
Ador els anuncis del Festival de la Finitud!
Com puc distingir la veu de les paraules?
La veu és aquí, però només succeeix una vegada.
Somniava les conquestes del no-saber quan els mestres em farcien de coneixements.
Venc cap a tu travessant els alens espessos, les gramínies d’or, els dies difícils, les aigües ferestes, els deserts de la descomposició, les pluges de tristesa, els mals glops, les coïtges, les desídies, els escarabotadors, les solanes i aquesta roncor que no em deixa viure.
Un dia em vaig quedar cec, un horabaixa em vaig quedar sord, un vespre tornarem muts. L’alba resplendeix un instant i, tot d’una, la nit.
Morim en cases en ruïnes d’una ciutat en ruïnes d’un cel en ruïnes.
Qui és capaç d’intercedir?
Paraules metxades del refilar ardent d’una gàbia de caderneres fan joc amb la pedra que em parla sempre seguit de tot quan passa, i em fa plorar.
Qui ha dit que el llenguatge de les flors és el so del sentiment? Unes branques de violer d’un lila fort m’embaumen de músiques incognoscibles les arrels de la pituïtària: el cervell baixa al nas i escolta.
Una illa és allò que et queda quan ho has perdut tot. Les illes són frontereres per totes bandes amb la mort, com el cos. Viuen entre el passat i el futur. Tot això els dóna tanta de vida.
Visc a Amort i caç l’invisible. No faig res pus.
Totes les paraules miren cap a l’interior: no hi ha finestres.
