Closcadelletra (CCLXX): Vides minúscules

Per què les ideologies (i tota ideologia entesa com la idea al poder) posen els seus grans mots en majúscules?

Perquè són dominants i volen dominar.

No sé per quines cinc-centes la pluja de clauet i de cama d’aranya (una excel·lent combinació per amarar la terra) d’aquest matí de primavera, que donarà vida de la bona a les arrels de les sabes i de les flors, de les fulles i dels fruits que es congrien arreu arreu, m’ha fet pensar en una frase de mestre Nietzsche quan deia: “La necessitat d’una fe potent no és la prova d’una fe potent, sinó més aviat el contrari.”

En l’antropocè on vivim m’ha vengut la idea que molts d’escriptors han practicat en el segle passat i en aquest, i que per a mi ha estat una orientació de les meves ficcions: fer de les vides minúscules d’aquests humans expulsats de la història en grans majúscules la matèria dels meus relats.

Potser la Felicité de Flaubert en aquell conte sublim, Un coeur simple, va ser una de les primeres claus per entrar en aquest territori, i la tanoca i dona poca de la Colometa de La plaça del diamant de l’estimada Rodoreda em va obrir de pinte en ample les portes d’aquest camp infinit.

Fa una estona, mentre els vidres llagrimejaven i la claror esdevenia cendra com la mà d’una morta que tocàs el cel, les capçades dels arbres i els tels de l’aire, he repassat amb tendresa la paràbola del bon samarità.

Un viatger és deixat per mort a la vorera d’un camí. Dos jueus, amb presses per arribar al Temple, que representen el mal enteniment del missatge religiós, passen al seu costat sense ajudar-lo. Ells estan preocupats per les seves obligacions que són en el futur. Un samarità que passava per allà el veu, s’atura i socorr el viatger.

El samarità comprèn que la clau de la salut és l’eternitat en el present.

Per què ens costa tant comprendre aquesta idea petitona i essencial?

L’amic Bruno Latour em deia l’altre dia de pagès que el poeta Charles Péguy també m’havia contat una cosa semblant. Els constructors de les catedrals no edificaven els seus monuments per al futur. Allò que els importava de bon de veres era la seva tasca, la seva acció mateixa que permetia reunir el present i l’eternitat.

I en Bruno, amb el seu caràcter casolà i fondo, em comentava: “I això és tan mal d’entendre? Cal treure’s les cucales de la visió estreta, molt limitada, cartesiana, saber i acceptar que la vida no és possible més que per nombroses interaccions i d’aquesta manera alliberar el cos per acceptar moltes exploracions que en queden anul·lades. El cos no és un, sinó que és un holobiont (dels 100 bilions de cèl·lules presents en el cos humà, el 90% són microbianes, pertanyents a més de 10.000 espècies diferents), el cos és un núvol compost per una multitud de microorganismes que treballen conjuntament.”

Torn a les vides minúscules, als avantpassats que feien feina dura, eren humils, vivien en condicions precàries, eren abnegats i molt humans, han lluitat contra els poderosos, han lluitat contra la misèria, han lluitat per sobreviure, i no han representat cap paper dit significatiu en els llibres d’Història. Han viscut a prop de la terra, de les estacions, de les collites, des dels principis de l’agricultura en el neolític. Nosaltres som els seus renéts. Ells són la nostra avior. Hauríem de pensar-los i aprendre’n.

Plou, plou una aigua bona que entra lentament dins el call vermell, aquesta terra prima i tan nostra, amb els bacteris feliços que es posen a les totes a perfumar l’aire.

Alèn l’olor de terra banyada a poc a poc i molta d’estona.

Em ve al cap el record d’una celebració d’ahir que vaig descriure d’aquesta manera: L’esclat fulgurant del sol a la vorera d’un tassó em semblà, l’espai d’un instant, que expressava totes les promeses de la vida.

Podria ser un pensament de la meva padrina materna, Joana, quan m’ensenyava amb passió i amb paciència a mirar els detalls del món.

La conjunció de l’instant present i l’eternitat.