27.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 30.04.2021 - 21:03
Cada dia hi pot haver una celebració.
Estam tan malfets per ensenyaments que tan sols privilegiaven la grandiloqüència i la pompa que la paraula celebració només la feim servir per esdeveniments familiars, socials i històrics de qualsevol casta plens d’ostentació i d’esplendor.
No pens en cap celebració amb rituals, cerimònies, litúrgies, solemnitats amb efectes lluminosos, fumígens, sonors o cromàtics.
Avui he obert la finestra i he vist que l’arbre de l’amor estava estibat de floretineues liles.
No he sentit res de l’altre món.
No han començat a sonar notes d’un piano amb les Variacions Goldberg del mestre Joan Sebastià Bach.
No s’ha despertat una caterva de meteors amb efectes de trons i llamps i tots els espants.
No he tingut una atacada de llàgrimes d’emoció.
Senzillament, he mirat molt a poc a poc aquella llum ramificada plena de constel·lacions de flors violetes que un ventijol engronsava amb suavitat, i he dibuixat en els meus llavis un somriure.
Dins la petita casa de mi mateix he estotjat aquesta feta tan simple: aquesta celebració íntima m’ha acompanyat tot lo dia i m’ha fet apreciar un cop més l’ordinari, l’elemental i el senzill d’una forma amarada de gràcia.
Cal no oblidar mai que tot és en cada moment i que la vida és culte i cultiu.
Conrear l’atenció i viure amb cura de totes coses no és gens bo de fer.
Recollir-se entremig del brogit que ataca per totes bandes és com un horitzó on no es pot arribar mai.
Emperò els camins planers de la celebració de la vida de cada dia passen per aprendre a tenir cura d’un mateix i de tot quant ens envolta: persones, animals, plantes, paisatges i aquesta pell del cel d’horabaixa quan escolt el zumzeig daurat de les abelles a les clívies.
He sentit que aquestes celebracions que haurien de brodar la nostra vida es podrien anomenar com aquell déu grec Kairós (fill de Zeus, déu del cel i del tro i de Tique, deessa de la sort), que representa un moment del temps indeterminat en què passa alguna cosa especial. Kairós és el temps del gaudir. És l’instant joiós i vivenciat. La manera individual de viure el temps intensament. És el punt just i exacte, el moment essencial, la potència i l’eficàcia combinats amb l’harmonia i el pler.
Reobr les pàgines de la Vita nuova del Dant i trob aquest vent de mots ple de la jovenesa de la claror i de la paraula fèrtil de la renaixença: “A ciascun alma presa e gentil core” (Per a cada ànima comprensió i bon cor).
El Dant em diu que la Vita nuova és el temps en què sorgeix plenitud, és el temps de la inspiració, de la fecunditat i sobretot de la creactivitat.
El Dant m’ensenya a no cedir en aquest temps injuriat i brut de maltractadors i venedors de carn humana, a no cedir en aquests temps quan el patiment ens persegueix, a no cedir en aquests temps de misèria mental a gavadals i de falsos profetes i en què tot ens empeny a l’atròfia de les sensacions i a la pèrdua de la percepció.
No te’n tems que hi ha una voluntat accelerada (i crec que ara més en aquesta època de pandèmia) perquè no tenguem una relació directa amb els sentits?
El que compta és tenir una sensibilitat esmolada gràcies a un modelatge interior. Aprendre a veure les coses de tots els costats alhora.
Mir com cau la llum del sol amb niguls color d’infern, escolt com emmudeixen els ocells i tota cosa entra dins el silenci de la nit.
Allà on creix el perill, creix també el que ens salva, diu Hölderlin.
Em passeig per una tanca acabada de llaurar i els solcs són flamarades roges que fan olor de vida. Aprenc amb quina rapidesa la meva existència segueix la meva ploma. Em sent força jove o força vell i pens en l’amic Zagajewski que fa un no res ha partit cap a la terra del foc. Sent les seves rialles tendres que em diuen que no plori perquè només la dolcesa pot salvar les semences de la bellesa del món.
