20.03.2021 - 21:50
El psiquiatre Robert Jay Lifton va crear un terme, “psychic numbing”, “anestèsia psíquica”, per explicar el fenomen psicològic de la indiferència cap al sofriment de les masses causat per l’acció humana.
I aquest sofriment i aquesta mort que ens envolta, produït per l’acció d’un virus combinada amb l’acció humana, també ens produeix “anestèsia psíquica”?
Té molts de plecs i replecs aquesta pregunta i l’amoll com un inici perquè entremesclant els diferents fils de pensament en el teler del cervell puguin aparèixer imatges de revelació que ens permetin desxifrar algun sentit.
Fa vent.
Fa un venteguer.
M’aferr a l’escorça dels grans pins per no caure. L’escorça conté l’infinit. Llibre, liber, vol dir escorça sense tronc, que no embolica res. Un llibre és allò que allibera la superfície interna, intacta, buida.
Crid fort: no vull més llibres que els pins!
Em sembla que vaig cap a la derrota carregat de raó i estic segur que la derrota pot ser una drecera per trobar l’angoixa i l’esplendor d’una creació.
Em desfaig del conegut per entrar en el novell.
Cal donar l’esquena als qui ens rebutgen, als qui ens mormolen, als qui ens traeixen, als hipòcrites i als falsaris!
Als maltractadors!
Cal fer servir elements abiogràfics, insignificants, pertorbadors, imprevisibles, demoníacs, agressius, aleatoris, salvatges, feridors, podrits, rabiosos com a pedres d’escàndol per a ficar les mans dins aquestes aigües plenes de fems i de perfums, d’un magma i d’un caos de renaixença, i treure amb esforç i constància allò que anomenam una obra.
Fa vent.
Fa un venteguer.
Em fa la sensació de tastar certs moments de la meva vida amb més pler en el record que en l’acció.
Remuc molt de temps.
Toc el buit com el músic toca les cordes al buit. El músic escolta el so i sap si desentona. Fa que les cordes concordin amb el seu buit i amb els buits del lloc i de la cavitat cefàlica on ressonen aquestes cordes.
Vag i divag. Vaig d’un cantó a l’altre. Vaig a la ventura.
El vent em fa indecís, confús, boirós, indeterminat, lliure. Buit, sense cap propietat, amb aspecte imprecís i inefable.
Em sent dins una propiocepció singular que els humans medievals deien sentit vague.
Més enllà dels cinc sentits coneguts aquest sentit vague definia la impressió corporal vital que unifica al seu entorn l’existència sensorial més dispersa, més especialitzada, més informe, més inasignable, sense haver-hi cap forat, òrgan o aparell entre el cos i el medi.
Juan de la Cruz sabia que vivim la vida vertadera per la via passiva. Per mor d’això deia: “Tanca els ulls! Sent tot quant passa en el teu cos! No accedeix ningú a la nit a través de la claror. El profund necessita el profund. La nit no necessita llum. No es passa de la meditació al rapte si l’ànima no recusa el llenguatge i si la carn i els seus sis sentits no es despullen completament en el silenci.” Quin consell tan bo! Quina finor escriure “sis sentits”!
Fa vent.
Fa un venteguer.
Min el terreny per poder, sense por, moure’m lliurement. M’he forjat una reputació d’expert en il·lusions, robatoris, trompe-l’oeil, falses citacions i d’altres efectes que em donen un camp verge per utilitzar el pensament més menut, el record personal més mínim sense altra preocupació que el to de la frase.
Em faig lloc on encara no hi ha res. Visc en el no-res i crei un espai en el buit. Habit la sensació pura de mi mateix en un sentit incomparable a tots els altres sentirs.
L’amic i mestre Pascal Quignard em diu a les clares que aquesta ressaca sensorial interna que sofreix, es mor de fam, gaudeix i pensa és el que en l’edat mitjana batejaren amb el nom de sentit vague.
Aquesta pell nua que s’esgarrifa com aigua tremolant és l’única casa.
Sentir és l’únic tresor.
Fa vent.
Fa un venteguer.
Vol i dol.
