Closcadelletra (CCLXVI): Saps que l’instant conté l’eternitat?

Hi ha dies en què la suma d’esdeveniments és tan dolorosa que només tenc ganes d’escriure un text per no-res.

Un text nu, desolat, en què el paper blanc del full ressoni com un silenci intel·ligible.

Aquest silenci que crida a les totes sense dir res, sense motar, és la revolta de bon de veres, la desobediència ferma, la fulguració incandescent del combat invisible i rabiós, aquesta capacitat prodigiosa d’anar cap al més simple, aquesta intensitat del pensament per dur l’essència a cims insospitats.

Cerc les articulacions delicades i les sonoritats cristal·lines del text.

I la pluja als camps esdevé invenció benèfica de verdors novelles que les ovelles devoren amb fruïció.

Aquest cel ben gris, ben sutjós, tapa la llum i encén els colors, ofega i dóna vida, dorm el desfici amargant i desperta una inspiració llibertària que ho fa tot possible, que permet a l’escrit integrar-ho tot, la indignació, les distraccions, els canvis d’humor, les interferències de les formes i les sensacions exteriors, fins i tot la carnisseria de les notícies. Es pot fer de tot menys no importa què.

Escolt la maregassa.

Escolt el garrover.

Escolt les agressions i les injustícies a voler.

Escolt els picarols.

Escolt l’orquídia salvatge que es mustia i el ram de francesilles dins el gerro gravat.

Escolt el vent que dóna forma a un nigul.

Escolt les vergonyes, les rancúnies, les humiliacions, els ressentiments.

Escolt la remor llunyana d’una moto a tota.

Escolt la impertinència i la submissió, la loquacitat i la mudesa.

Escolt oblits memorables.

Escolt fins i tot l’horitzó, el decalatge del seu alè.

Faig passar frases pel meu cos, moc una maquinària orgànica i complexa que inhala l’aire, el fa entrar cap a l’interior una bona estona i després, molt a poc a poc, l’expulsa, el modula i el fa sonar de tal manera que es reveli capaç de portar un sentit.

Concorr perquè es formi alguna cosa i s’escapi sense el meu coneixement.

En l’aire, entre les gotes d’aigua, cap als turons, nord enllà.

La meva ombra va fermada a les meves passes amb exacta correspondència, mentre que el falcó pren el vol i deixa la seva ombra.

Tanc el sentit.

No és gens fàcil.

He d’expulsar l’emoció, els batecs del cor, els gests de les mans, el tremolor de la veu, la intensitat tonal, l’espireig de les llàgrimes.

Perquè en el que dic si hi havia un sentit, es trobàs més nu, més entotsolat, més llunyà.

Just su-quines.

Agaf frases fetes, manllevades de llibres i de revistes, exiliades del seu context, escollides pel seu caràcter estrany i simple alhora, com si fos parlat més que si parlàs, com si una mala fi de discurs estrangers i extravagants vessassin dels meus llavis, com si deliràs mots profètics que només s’entenen a l’entrellum.

Jug a clivellar.

Jug a cruiar.

Jug a rompre.

Com si la frase fos d’una matèria que es pot estirar fins a rompre’s en aquest temps perdut.

Com podré fer sentir el dol i la carícia d’aquest temps evaporat?

Com el puc transmutar en paraules, en vibracions de paraules, en processons de mots vibràtils semblants als cilis que fan moure certs protozous?

Som un especialista en renúncies que voldria conjugar energia, gràcia i singularitat en la llengua.

No repetir-se. Anar cap a la densificació. Estrènyer sense aturall la forma. Caçar la complaença. Fugir de les receptes vistes. Minar el terreny propi de tal manera que sigui impossible tornar enrere. Cremar els vaixells. No aturar-se d’udolar i de cantar afrontant el silenci.

Excavar sense descans.

Vet aquí el meu catecisme.

Saps que l’instant conté l’eternitat?