03.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 30.04.2021 - 21:02
Lo meu cor raja coratge.
Lo meu cap aprèn de les branques lliçons de compassos.
Lo meu alè apaga els raigs de sol d’un migdia que crema el cul de les llebres que xisclen com a malanades i em volen menjar el marbre.
Lo meu tast encén nafres per tota la fondària de les paraules que parlen de creixença, de llindar, de bondat, de fascinació i d’una caliuera que es fon.
Lo meu olor entabana les litúrgies del mal que es multipliquen per als cap-de-cantons del meu poble i ho deixen tot fet malbé de sets perquè les cosidores es facin un tip de brodar i de fer l’ullastre esbrancat damunt el capcurucull dels pins centenaris.
Lo meu neguit és aconseguir que la flor de cridar calli i que l’esparreguera s’enfili pel meu front per poder fer el sermó de les mil i una ganivetades, aquell que cal fonar en sigil·li perquè les pedres de llamp cantin a voler.
Per què em dius que som un visionari melancòlic?
Per què encapçales una manifestació per esborrar-me els clixés de la infantesa que formen el fonament de la meva vida més íntima?
Per què no em deixes escoltar com creixen els ulls de les pedres cap a la floració invisible i entendridora de la primavera?
Per què em prohibeixes passejar per les ombres que fa el sol ponent a les rajoles de les cambres que em duen vers les regions apagades que encara no he pogut endevinar?
Per què no vols entendre que ara la qualitat no ve als rendez-vous, que ja no fa feina ningú en aquelles alçades d’abans?
El capitalisme i els seus efectes, amb l’obligació permanent i totalitària de cercar el profit al més aviat possible, ha fet oblidar l’engatjament europeu cap a la profunditat literària, l’engatjament japonès cap a l’atmosfera de la lletra i l’engatjament nord-americà cap al relat dels no-resos, i hem entrat en l’època de la degradació?
Et penses que et donaran una ració més grossa del pastís si acabes amb els meus pensaments i la meva toquera del món?
No saps que som imprevisible com la música dels cristalls?
I què donaria per un bell pànic?
Malvivim en un lloc on tot és una forma de mentida, com si l’única evasió possible fos la mentida.
Fan coses que els permeten guanyar fortunes, però que l’endemà són oblidades per sempre.
La societat global wallstreeteja pels descosits i, perquè hi hauria massa riscs, ja no conta ningú la història d’un humà escorxat per la catàstrofe moral que el travessa, per exemple.
No hi ha res sense antecedents.
Agafam les coses dels llocs més foscs que es troben en indrets nounats.
Només així avança la llatra i la lletra d’aquest continuum que anomenam cultura.
Per què ens volen fer idolatrar genis?
No hi ha genis, no hi ha genis, no hi ha genis i els ocells caminen dins l’aire amb passes de núvol lleuger.
Això va ser un gran alliberament per a mi.
Practic un engatjament afectiu per tots aquells humans que m’han deixat aliments sense data de caducitat perquè en pugui fer ús, perquè em facin d’adob, i no voldria per res del món contribuir a la pol·lució que creix enlloc de fer avançar la salut que minva.
Qualsevol acte de creacció (sic) és un vaccí contra el mal.
Què t’ha fet el que ets?
No sé d’on surten aquestes veus interrogatives que es multipliquen amb ecos.
Hem perdut tant que no es parla per lloc o banda d’autenticitat.
Entra una banyarriquera dins el meu estudi i em xiuxiueja: no sents la necessitat de connectar amb els altres de manera molt primària?
Ja hi tornam a ser, li contest de cop.
Una banyarriquera endolada em mira amb uns ullets blaus una mica entelats de padrina de rondalla i m’amolla som si sospiràs: heu perdut el contacte, ai las!, heu perdut això que diríem la percepció, no us en temeu de res i us pensau que ho sabeu tot, ai las!
I ha partit d’un revolt cap al país del sincer i el nou.
