14.02.2021 - 21:50
|
Actualització: 15.02.2021 - 22:43
Tot creix, tot s’esbuca, tot neix, tot es descompon, tot es fa malbé, tot fructifica, tot envelleix, tot mor, tot viu dins la incertesa.
Les ombres retallen el luxe de la llum, l’esquarteren, la capolen, la trinxen, la trossegen i són capaces de fer-nos veure tot de panorames que s’escapen de la mirada convencional, que fugen de la pesadesa de l’observable a simple vista, que creen horitzons desconeguts i perspectives verges de la transformació universal on vivim.
Sembla mentida que les ombres tan planes em facin sentir tan bé els regruixos, les textures, els angles morts, les frontisses, els regolfs, els volums del món.
I per afegitó, l’ombra és llum porosa, espira negra en què visible i invisible s’alimenten.
Les ombres amb la seva fragilitat, amb la seva lleugeresa, amb la seva mobilitat ens revelen que tot irradia i rep ones rítmiques, que tot tremola.
I que som essers tremoladors i connectats els uns amb els altres per aquests fils d’un trèmolo constant, encara que no ens en vulguem témer, encara que ho oblidem sovint, encara que ho neguem, encara que no ho vulguem saber.
La majoria de malures vénen d’aquesta ignorància.
L’arbre vibra amb la terra, la terra vibra amb les herbes, les herbes vibren amb l’aigua, l’aigua vibra amb l’animal, l’animal vibra amb l’aire, l’aire vibra amb els núvols, els núvols vibren amb els meus ulls cansats de llegir tants de silencis.
Tots vibram amb tot!
Ai, l’ardor de les ombres altes!
No pens en maniobres de fugida.
No pens en maniobres d’irresponsabilitat.
No pens en maniobres de refugi.
No pens en maniobres de protecció.
No pens en seguretats trastocades.
No pens en l’ètica de la resistència.
No pens en un gènere humà indivisible.
No pens en la veritat que no som immortals.
L’ombra m’ensenya a fer lloc per tot allò que ni sabia que existís.
Llegiré les ombres tan diferents, tan úniques, tan amarades de vida, per descobrir-hi coses amagades, formes mai vistes, territoris de la bellesa fugaç, cal·ligrafies plenes de sentits secrets, frenesies apassionades, hibridacions sense precedents, fulguracions d’enigmes.
Les ombres guien les meves creacions, donen fua a les meves paràlisis, activen les meves circulacions, em mostren una radiografia de les coses, susciten les meves curiositats, em duen pel bon camí en les estratègies d’exploració dels invisibles amb una agudesa i una orientació inusitades.
Les ombres escruten el que el cel i la terra i el mar no mostren, i per aquí apareix el seu valor benèfic que comporta tota casta d’aventures sensorials en què l’atzar esdevé un bon aliat.
No són fàcils de caçar les ombres que ens donen pistes mentals, ferments de creactivitat, precarietats fèrtils.
Ens demostren una estratègia oblidada: podem crear, avançar, a reculons.
Surten quan menys ho esperes, se’n van quan les volies eternitzar.
Les ombres il·luminen amb la seva foscor elemental el foc que no puc veure i que encén les lletres.
Excitar l’ull per despertar l’esperit: aquesta és la feina de les ombres poètiques de la paraula.
Lletres voladores que són un estol d’ombres vives que dansen, d’onades d’ombra que esclaten de significacions enlluernadores damunt la pell tremoladissa del paper que sismografia l’amplitud i la fondària de la feta.
Cant la noblesa sense límits de les ombres, sempre novelles, sempre diferents, sempre acaronadores, aquesta manera de dilatar la percepció del real.
Cant la noblesa de les ombres que ens ajuden a saber, ens ensenyen a sedassar la claror, que ens diuen les fronteres de les coses, que ens fan companyia, aquesta forma de desordenar els equilibris esperats, de crear dissonàncies cromàtiques, de captar, d’agullonar, d’orientar i d’embogir la brúixola retiniana, de prolongar les absències.
