Closcadelletra (CCLXI): Exercicis de delicadesa

Sempre hi ha alguna cosa irrepetible.

Damunt la taula, a un pam d’aquestes paraules, tenc una pedra viva que vaig trobar (que em va trobar, potser seria més just) quan em passejava davall els troncs i les branques dels ailants sense ni una fulla.

És un cap petit que em mira i em diu coses que encara no puc entendre.

L’acaron i sent que tremolam tosdós en una conjunció enigmàtica.

Hi ha entre nosaltres alguna cosa semblant a la delicadesa: aquests moments fràgils, exigus i fugaços en què les individualitats s’expressen en la seva veritat.

M’he trobat amb l’exigència de donar una variació nova inesperada, ben imprevista, davant d’aquestes circumstàncies, per fer-me una idea de com són les coses.

Aquesta obliqüitat difícil i preciosa, aquest indirecte, és potser l’única possibilitat que tenc per a comunicar amb exactitud allò que vull dir.

Només així puc donar vida al meu missatge.

La delicadesa és el contrari de l’arrogància.

I es practica amb l’exercici de valors quotidians com la benvolença i l’atenció.

La delicadesa s’esfereeix de la repetició.

Inesperada i insistematitzable, necessita tota la feina detallista d’un art, un art d’atendre, entendre (en tendre), les diferències més minses.

Trob un exemple singular, delicadíssim, en El llibre del te, d’Okakura Kakuzo. Hi ha una part sobre l’antic art de la floricultura. En les dinasties Tang i Sung cada flor tenia un servidor especial que rentava les fulles amb un raspall fi de pèl de conill. I hi havia indicacions tan clares com que la peònia havia de ser regada per una jove bella amb un vestit luxós i la prunera d’hivern per un monjo pàl·lid i fràgil.

El món és fora de les seves frontisses, només moviments violents poden fer que tot torni a encaixar. Però, pot ser que entre els instruments que serveixen per a això, n’hi hagi un de subtil, petit i trencadís que cal manipular amb lleugeresa.

Saps quin és?, li deman a la pedra viva que em somriu amb segones a un pam de la meva mà que cal·ligrafia aquestes paraules.

Saps quin és aquest estremiment de delícies civilitzatòries que esclaten, cruixen i fulguren dins l’aire quan el comportament delicat mou la solidesa i la brutor dels tòpics, de les idees rebudes, de les evidències trobades, de la mediocritat dels discursos, dels llocs comuns que ho infesten quasi tot en aquests temps de vulgaritat generalitzada?

La vulgaritat és un atemptat a la delicadesa, em diu la pedra amb una fonètica tan clara que sembla una melodia dolcíssima de Joan Sebastià Bach.

I qued un poc estormeiat per la sorpresa i encès per aquella seqüència tan bella de síl·labes que surten de la boca de la pedra viva.

Entre aquest cel de sensacions apareix com una estrella fugaç un sinònim de delicadesa que m’obre les portes de la percepció de pinte en ample: Tacte.

L’art de no tractar totes les coses de la mateixa manera. De tractar allò que sembla ser el mateix d’una manera diferent.

Aquesta meravellosa capacitat de resposta a les coses concretes.

Tacte per a saber discernir, sedassar, els trets destacats de la situació particular d’un mateix.

Tacte per a saber tocar la pell dels pensaments, per a saber tocar la vida de les pedres, per a saber tocar la vibració dels sentiments, per a saber tocar el teixit del silenci, per a saber tocar la fondària del dolor, per a saber tocar la música dels mots, per a saber tocar l’instant del temps.

La pedra viva baixa el volum de la veu i em comença a xiuxiuejar coses que són matèria de delicadesa i de finor en un cos tan dur i que em costa d’entendre (en tendre). Em diu que puc inventar-me una pregunta nova o un conjunt nou de preguntes, una nova manera de respondre a alguna cosa, per alguna cosa en aparença lluny d’aparèixer, per alguna cosa que no se m’ha ocorregut mai, alguna forma d’experiència que no he viscut mai ni cap dels que llegiu aquestes línies, i així alliberar i distribuir els poders entre nosaltres abans de posar-los de bell nou en circulació.

Qued astorat i esmaperdut. Acaron la pedra viva i ella tanca els ulls com si es posàs a somniar en silenci molta d’estona.

Així organitz sovint la meva percepció de ser en el món.