09.10.2021 - 21:50
|
Actualització: 14.10.2021 - 09:13
Em nodriré dels intersticis, de les escletxes, dels cruis.
No acceptaré mai la precarietat com a model de vida.
Com puc fugir a les totes de la desemparança?
Visc, experiment, pens, model i transform l’existència en sensacions i al cap del temps trob l’essència del que vull escriure.
Afegesc capes i capes a una estructura incerta, fractal, soluble, vivificada per les paraules amb transicions abruptes i canvis de música en improvisacions d’una audàcia insondable. Com les de Charlie Parker d’enfora!
Montaigne m’acompanya sovint, especialment aquests canvis d’estació quan em sent tan alterat que podria acubar-me per no-res o experimentar la càrrega feixuga del temps que m’esclafa davall la piconadora.
Repetesc molts cops com una lletania: “Étendre la joie, retrancher la tristesse” (Fer créixer la joia, tallar la tristesa).
Escric en espiral, capgir, varii, prolifer, enrevolt, faig cucaveles i l’ullastre esbrancat.
Quan ball, ball; quan dorm, dorm; quan cant, cant; quan boix, boix.
Recit, cont, explic, cisell, perfaig, llim, afaiçon, reescric.
Si parl diversament de mi, és que em veig de manera diversa. Totes les contrarietats s’hi troben segons algun torn i d’alguna manera: vergonyós, insolent, cast, luxuriós, parlador, taciturn, treballador, delicat, enginyós, atordit, tristoi, tranquil, mentider, entotsolat, mandrós, vertader, savi, ignorant, liberal, avar i pròdig. Montaignesc a les totes! Quina calma em dona!
Com es pot reduir tot això a una identitat estable? Ha, ha, ha!
I malgrat la pandèmia, i malgrat haver tornat un poc més vells i més savis (?), podem veure que la nostra societat és la de tots els temps: senyoregen la ignorància, els combats, les massacres, les explotacions, els assassinats, les corrupcions, les crueltats, els estadis, les dissimulacions, les robotitzacions, els odis, les amnèsies, les guerres, el mal.
L’única escola i l’única educació que valen són les d’un mateix per a un mateix.
Sent la mort que em pessiga contínuament la gargamella o els ronyons. No la sents, tu? No vius, existeixes!
Afavoreix-te, creu que el que estimes és el millor. I no oblidis que l’amor és una agitació desperta, viva i alegre.
Quin garbuix de descobriments hi ha dins una gota de tempesta!
Quina festassa de belleses hi ha a l’interior de l’humus que es podreix a poc a poc esclatant de vida turgent!
Quin brio d’execució i de mestria fa prova en les situacions més desesperades, un nàufrag de la vida quotidiana!
Quin clima de tendreses hi ha entre les tiges dels cròtons que esclaten de grocs de la llibertat!
Quina forma de caminar entre els espais del temps per arribar al cor de l’ocasió!
Quina agudesa hi ha en la mirada del xoriguer a punt d’enfilar damunt la presa!
Quin guster reconèixer que els plers dels sentits són inferiors als plers de l’esperit!
Hem de passar gust, a poc a poc.
Hem d’actuar, aviat.
Mirau i escoltau el que passa en la intensa profunditat de la paraula!
M’estir entre les mates i els ullastres del bosquet. Veig el cel entre les fulles i aquella constel·lació d’ombres d’un verd fosc em dóna perspectives múltiples, temps superposats, diverses cares d’unes visions polièdriques del real amb una veu que canta i que sembla venir d’una regió desconeguda: el paper, la tinta, la cal·ligrafia, la lentitud, el vent, la tempesta, les llavors de l’etern en punt.
No és ver que la resistència contra aquesta societat sense forma, sense ànima i sense amor ni amistat ni confiança ha de ser apassionada, vehement i ferotge per part nostre?
Badoc davant la llum crema del capaltard que parteix, la brillantor de l’instant madur.
Faig via perquè la vida és curta i encara he de descobrir moltes de coses.
Escolteu ací Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:
