31.01.2021 - 21:50
|
Actualització: 31.01.2021 - 21:52
Em deman, dins les fondàries d’un vespre de vent i de tempesta: com puc escriure les paraules que toca amb l’ordre que toca?
Tot allò que cal·ligrafii damunt el paper ho veig com una invitació a la complicitat.
Pens: no et creguessis que em trobaràs com em deixares fa uns anys. El meu cap i el meu cos ja no són els mateixos. I no em demanis quines idees tenc sobre això o allò o el de més enllà com si les antigues s’haguessin fossilitzat. De cap manera. Tostemps m’he dedicat a una feina primera, un desig primer, una pulsió primera, una fantasia primera: canviar de lloc, canviar de perspectiva, canviar de llenguatge, sense aturall.
Pens: no som mai on voldries que fos.
Pens: l’aire entre les coses no és aire. Les coses contenen l’infinit. Les espines dels cactus no són espines dels cactus. Les espines saben la ferida. La llum no és llum sinó color desfet. El color no és color, sinó llum reflectida diversament.
Pens: en lloc d’esprémer les vostres impressions, imprimiu les vostres expressions.
Pens: en les variacions de colors i llums, en les esquitxades, en els regalims, en els matisos evanescents, en els fons borrosos o en els fonaments correguts de Fra Angelico, de Giotto o de Turner, hi ha coses impalpables i que existeixen, enigmes que no es pot pretendre impunement que no hi són. Hi ha tantes de coses que no hem vist, que no hem volgut veure…
Pens: a alguna part del meu cervell sona una fanfàrria trista com la banda sonora d’Amarcord.
Ho volia contar més endavant, quan hagués aclarit un poc més per on vaig, per on camín, per on em perd.
Però entremig d’un avenc o d’un atur es pot badocar, agafar l’imprevist d’una digressió, una camada excursiva o el vol de l’efímer, allò que passa un moment i s’esfuma.
La indagació és bastida de notes, preguntes, correccions, cartes, converses, o fetes personals com aquesta que em va passar ahir: un matí d’aquesta primavera d’hivern.
Una mescla de situacions domèstiques m’havia duit a les voreres d’un polígon industrial. Em vaig escapar d’aquells grans magatzems foscs i immensos cap a foravila. Ador els territoris de frontera i allò que vaig trobar va ser un alliberament: un ametlerar tot entapissat de floretineues carabassa de llevamans i ovelles d’un altre temps que hi pasturaven. Els arbres, menjats per la pesta de la Xylella maleïda, semblaven siluetes d’espectres. Caminava escoltant els picarols i pensant en un poema de Machado, quan allà enfora, a l’altre costat d’un camí de carro, m’enlluernà la taca blanca d’un ametler florit. Vaig accelerar el pas com si la visió fos un miratge que pogués desaparèixer en qualsevol moment.
Ja hi era. Em trobava davant l’únic ametler tot emblanquinat de flors dins un camp d’arbres negres, morts. Vaig començar a recitar “La Relíquia” de Joan Alcover. I mentre els mots em sortien per la boca es va moure un ventijol suau i tot de pètals de confeti alat es posaren a volar cap a mi en totes direccions i taparen com flocs de neu els versos i la meva còrpora tremolosa.
Em trobava dins un perfum de bellesa no respirat, no depurat, no expandit, un perfum amarat de totes les malenconies de les nostàlgies, de les absències, i de la joventut.
Quan vaig acabar de recitar el poema tots els meus sentits ploraven, empetalats.
Va ser una feta accidental, una disrítmia del cor, un moviment voluptuós cap al pler, una commoció de carícies, que em quedà gravada i s’ha convertit en el primer esdeveniment memorable d’aquest any tan poc propici a festes de l’esperit.
Va ser un moment de veritat.
He patit tant les censures que m’estim més els reclams i les il·lusions de la subjectivitat que les impostures de l’objectivitat.
Va ser un moment de renaixença.
Passar de l’ombra a la llum, de la invisibilitat a la visibilitat, del no-res a l’espectacle, de la mort a la vida.
Resurrexit!
