03.01.2021 - 21:50
|
Actualització: 03.01.2021 - 22:23
Això voldria ser un elogi de la fragilitat.
Apag la ràdio que no s’atura d’anunciar imbecil·litats publicitàries, violències i renous, mortaldats i dolors, atemptats suïcides, focs i assassinats, llàgrimes i esglais.
Quina és la meva raó per escoltar, tot sol, la música d’aquesta rosa d’un rosa pàl·lid que es bada davant els meus ulls atents a totes les notes de la melodia?
La tinta fa viure el paper que esperava ser fecundat per la tinta.
El meu cos es transforma i esdevé rosa.
Tot això passa en les intimitats del gaudi més fondes d’aquest dia d’hivern tan gris, tan plujós, tan fred, tan blanc d’una neu interior que em pot gelar l’ànima.
He viscut, he respirat, he tocat, he passat gust, he menjat, he begut la rosa.
Gratuïtat d’aquest instant de llum collit i que dura, luxe, calma, energia, ordre, bellesa, salut, voluptuositat, amor.
M’arriben a l’atzar unes frases d’un evangeli gnòstic, que va ser trobat l’any 1945 per uns foravilers egipcis a Nag Hammandi, en un papir d’una cova dos mil anys després de ser escrites i que són una veu que ha travessat el temps per acompanyar-me i demostrar-me la potència de la paraula que emana de la plenitud: una Bona Nova.
Gnosi significa en grec coneixença. Un saber que ens porta a la salut!
Escoltau amb els ulls de la mirada.
“Som un so que ressona dolçament des del principi, i que existeix des del
començament en el silenci.”
“Benaurat el que és abans d’haver estat. Car el que és, ha estat i serà.”
“Aquest món és un devorador de cadàvers. Per tant, tot el que hi menges és mortal. La veritat és una menjadora de vida. Vet aquí perquè cap dels que s’han nodrit de veritat, no morirà.”
No sentiu aquest gust a la boca quan deis en veu alta aquestes paraules
alades?
Això és l’energia de la veritat dels mots, aquest parlar-cantar, aquest pler-raó, que voldria mostrar-vos, i que ens donen els gran poetes de tots els temps quan ens descriuen la por, el calfred, el pànic, l’espasme, l’escarruf, el sofriment fins als ossos d’un esser humà qualsevol que lluita incansablement contra la mentida, la corrupció i el frau amb la seva
música, les seves conviccions i el seu mormol dia i nit malgrat es trobi esgotat, encorbat, malalt i sense forces, fins que una àliga protectora el traurà del fossat on el tumult s’enfonsa en aigües purulentes i pantanoses.
Això passa el temps d’un llamp. L’esser humà és travessat per la seva pròpia resurrecció.
Una naixença que dura.
El saber de la resurrecció com a segona naixença es dóna i es redona sense atur.
Cal estar sempre a l’escolt d’allò que et crida en la paraula.
I de cop respondre en el teu nom propi.
Ja ens ho deia l’amic Baltasar Gracián: “Mirau, escoltau, el que té lloc en la intensa profunditat del mot.”
I també: “Comprendre era abans l’art de les arts. Això no basta, cal endevinar.”
L’amic Montaigne també apareix per aquí amb les seves sentències denses i concentrades que em desperten de moltes rutines: “Afavorit, creu el que tu estimes el millor.”
I del seu gran objectiu que m’he posat com a lema d’aquest any MMXXI i que per la seva essencialitat resulta senzill i mal de fer: “Estendre la joia; eliminar la tristesa.”
Tot això, les retxes dels gnòstics i les citacions dels mestres antics, es resumeix en una frase: la coneixença com a salut. Aquest coneixement és el que fa néixer la joia. El saber passa gust de si mateix!
No són fantasies ni missatges amagats com vinguts d’un altre planeta. Tot és fàcil i lleuger com aquell que confegeix la salut del cos a l’exercici del pensament.
Hem de fugir del món de la separació: no veim el que escoltam, no escoltam el que veim, no tocam el que llegim, no llegim el que tocam, no assaborim el que sentim, no sentim el que assaborim, no ensumam el que miram, no miram el que ensumam, etc.
Escolt de bell nou la rosa d’un rosa pàl·lid.
Visc un moment en què pas gust amb els cinc sentits alhora.
