20.12.2020 - 21:50
|
Actualització: 20.12.2020 - 22:37
Em neix un desig com un alè: empeltar en els ulls de qui llegeix una mica de placidesa.
Només tenc entre les mans l’argila del llenguatge.
Un llenguatge que es vol fer hoste d’un sentit que reunesqui els qui l’empren en recerques que els faran presents els uns als altres.
I encara m’acompanya el refilar curt i fondo d’un sebel·lí –aquest ocell benèfic que viu entre els ceps retorçuts–, que he sentit amb sorpresa al sementer quan arribava del passeig capvespral.
Dins aquelles tres notes s’hi amagava un univers de diccions d’un idioma tan ver com secret, uns ultrasons que descrivien les paraules que em caldria cercar per aconseguir els encanteris de la música callada, aquella capaç d’amarar els cors solitaris de totes les delícies del gaudi.
Ho he sabut com en una exhalació.
A unes passes de mi alguna cosa havia ressuscitat i els seus efectes em deien que les coses no estan mai acabades.
Això m’omplia d’ones d’una alegria inaugural i sobtada que feia pols la mortaldat i el dolor d’un any inhumà.
Aprenia que els camins de la percepció eren la via per a veure com creix el visible i l’invisible, com unes notes poden estotjar la desaparició de la tristesa, com és dolç tancar els ulls i contemplar el darrer or que cau d’un ailant.
Aprenia que si m’aturava, cercava el silenci, em posava en mode escolta i mirava el món, el temps esdevenia una aventura.
Aprenia que a cada instant tornava a començar l’etern.
El temps s’eixamplava, es desplegava, es tornava un amic que et consola de tota la desolació.
El temps es lentificava.
El temps se sentia.
El temps sortia dels rellotges i de les estacions, dels batecs i dels pensaments, s’allunyava i tornava, em bressolava i em cantava, era instantani i infinit.
El temps, una fletxa i una asta, una aroma i un mormol, una arrel i una ala, una carícia i un xiuxiueig, una àncora i un exili.
El temps es movia entre la nit i l’alba, entre els llençols i l’herbei, entre l’enamorament i l’amor, entre el pressentiment i l’èxtasi, entre la ingravidesa i el pes, entre la besllum i el bes.
Com puc descriure l’itinerari d’aquesta lentitud temporal que m’ha donat el revers de les adversitats, els neguits fets proporció tranquil·la, la fondària perdurable de la serenitat, la capacitat delicada i fràgil de saber-me més viu que abans?
L’entusiasme que es comunica en l’escriptura lenta podria ser una de les fites que marquen el meu desig.
Refer els afectes és una forma de preparar-se, de fonamentar l’espera d’aquest temps insubornable i tan fugaç que només amb procediments sensibles i simples podrem fer que arreli, que suri, que cresqui i que fruiti en la reunió d’allò que no va estar mai junt i que adquireix en el contacte una resplendor nova quan has sabut triar i descartar els instants com fan els poetes amb els mots.
Que cada cosa sigui matinal com algú que parla de l’amor en el principi d’un nou jorn, com l’encontre inoblidable d’un humà amb un altre, com les coses que es converteixen en moments, com la senzillesa en la rutina o en l’esdeveniment, com la contaminació dels plers per la tendresa infinita, com l’alba que s’aixeca de totes bandes i transfigura fets i fetes, com la paciència que ens eternitza.
La força gravitatòria de cadascuna d’aquestes explosions que qualsevol humà pot produir actua sobre el temps d’aquesta forma desitjada: el temps es dilata.
I del temps només ens salva l’instant (un obrir i aclucar d’ulls, una ullada, una mirada ràpida entre dos ulls), més aquí i més enllà del temps.
No te’n tems, de com el temps ha fet nostra aquesta lentitud de la contarella i hem aconseguit allò que no sabíem perquè anàvem massa aviat?
Tots els sabors de la vida lenta perduren i s’intensifiquen si els estimes.
Així de simple!
