13.12.2020 - 21:50
|
Actualització: 30.04.2021 - 21:05
M’he passejat per un ametlerar retut, vell i moridor que ara un foraviler amic i savi resembra d’oliveres.
Algunes oliveres, les més joves, vénen de Grècia i un parell són ullastres de l’avior empeltats que fan uns bons almuds d’oliva.
Abans de partir a caminar entre aquest camp d’arbres tan clàssics i alhora tan nostrats he menjat dues llesques d’un pa negre amb un poc d’aquest oli d’aquí de color daurat i amb un polsim de sal de cocó de Ferrutx. I he begut un tassó de vi negre de Biniali.
Una degustació tan senzilla com exquisida que m’ha deixat la boca entapissada de sabors antics que em duien cap a la infantesa.
Intent ser extremós sense perdre la moderació: una moderació apassionada.
El foraviler em conta que en aquells indrets de Son Pedrenya s’hi establiren diferents civilitzacions: des dels humans talaiòtics (a prop d’allà, al capcurucull d’un turó, hi ha les restes de les pedres gegantines d’un talaiot), els romans (un pagès va trobar en uns camps pròxims un mosaic amb imatges de Zeus i Ganimedes abraçats), fins als fenicis i els àrabs (el torrent de Biniserva, que corre per una falla geològica de la vall, té devora una canaleta bastida per la intel·ligent civilització islàmica que duia l’aigua de les fonts ufanes de la serra de Tramuntana fins al pla amb una enginyeria complexa de molins d’aigua).
Em passa un moment pel cap un dibuix de Miquel Àngel que representa Zeus com àliga ferotge en el pit de la qual jau i s’abandona el bell Ganimedes amb els braços caiguts, els ulls mig closos, els malucs tebis…
Després veig el foraviler com s’acota i amb aquelles mans que saben d’arrels i de clapers, de solcs i de tempestes, agafa un parell de trossos de ceràmica vermellosa que són restes de gerres, de cossiols, de ribells, d’olles d’habitants d’un temps primer.
Me’ls mostra, me’ls dóna, i em diu: mira, n’hi ha per totes bandes. I uns arqueòlegs que excavaren més amunt fa uns anys descobriren ossos, plats romputs, grans de collars, despulles…
S’acosta l’hora darrera del dia. Un redol de garrovers gegantins agafen contorns com a pintats amb tinta xinesa que ens confegeixen al cel estibat d’explosions de núvols entintats de rosa seca.
Sent ones de placidesa, de serenitat i d’harmonia.
Hi ha una milana que fa voltes en espiral allà amunt.
Els ocells cerquen les seves branques per colgar-se i fan una piuladissa que em sona a la música de les esferes.
Les muntanyes, a prop i enfora, perden la verdor a poc a poc, esdevenen melades, i fosques per acabar convertides en murs negres protectors.
Em sé dins un camí a l’inrevés, cap a allò que vaig deixar o em va deixar, una dormidora del bullici, l’agitació i l’univers d’anhels que em consumeix: som dins una llar oberta, un si matern teb que m’acull, un bressol on puc arraulir-me, un racó on trob el do de la tranquil·litat més edènica.
Em ve al cap Atis, aquesta deïtat grega que representa la natura que mor a la tardor i ressuscita a la primavera, i que deia: ego mulier, ego adolescens, ego ephebus, ego puer, en una roda feliç de metamorfosis en què afirmava ser dona, adolescent, al·lot i nin.
Som Atis.
I això es mescla com un eco amb una sentència del savi Empèdocles que sempre m’ha fascinat quan assegurava: jo he estat un adolescent i una adolescent, i una mata, i un ocell, i un peix mut dins la mar.
Un calfred em travessa el clatell amb una intensitat desusada i sé que els ulls se m’omplen de llàgrimes que no vénen per mor de cap efusió dels sentiments, sinó d’aquella emoció que té les seves arrels en alguna casta d’experiència de l’escapoló de la imatge completa d’un món que ignorava, de la idea, que podria qualificar de sagrada, d’un món invisible però experimentable que viu en el fons de l’aparença.
És com si em trobàs en el temps sense temps, instant etern, intemporal, consciència i testimoni del que és esser viu en el món.
Em sentia pertanyent a un sòl, a un origen, a una terra i a un cel i a aquell mar llunyà del qual escoltava el silenci eixordador i pròxim.
E subito, sera.
I de sobte, la nit!
