29.11.2020 - 21:50
|
Actualització: 29.11.2020 - 21:57
Faig tot el que puc per veure, o millor dit per escoltar i respirar, el meu jardí tancat.
Que no sents el zumzeig acaronador de les abelles que enrevolten els peduncles de les flors de l’heura i esdevenen fonts de serenitat, d’alimentació i de reproducció mentre cerquen menjar i s’empastifen de pòl·lens?
Que no ensumes el perfum dels romanins que contra la fredor del temps tardoral encara fan alguna floretineua blavissa que ens manifesta que la roda de l’existència diu la veritat més bella i més enigmàtica que existeix?
Que no ets capaç d’entendre com fineixen i tomben el coll les alfabegueres dels cossiols rodons de terrissa que has vist néixer, descloure i llançar als vuit vents del món les seves aromes benèfiques i ara, quasi marcides, moren per completar un cicle inacabable de vida?
Que no alenes la decoloració groguenca i vermellosa de les fulles de l’acàcia que quan cauen damunt la molsa humida que entapissa els bancs de marès pintats de constel·lacions de líquens deixen un esquelet botànic sense perquè que em toca el voraviu de l’ànima?
En aquest jardí tancat visc les ocupacions que no són comunes ni vulgars i reclamen una solitud inviolable: la lectura, el badoqueig, les llàgrimes, l’escriptura, l’ensimateixament i la voluptuositat.
Podria pintar el silenci amb el vermell carabassa del pit-roig que entona la música dels segles, amb les irisacions que fan aigües de les ales d’una papallona que cerca amb l’espiritrompa flors impossibles, amb els esmalts de l’herbei que són un tapís oriental volador entre les plantes grasses, amb els encants del remoreig d’un brollador amagat que canta el pas del temps.
Sent en tot el meu ésser una calma balsàmica en la qual cada cop que en som conscient, no trob res de comparable en tota l’activitat dels plers coneguts.
Allunyau-vos del jardí tancat els falsos profetes, els universitaris rancis, els puritans pudents, els ressentits, els paridors de gemecs poètics, els negaciosinistres de la ciència, els doctors en sabers trists, els confusionaris, els fanàtics, els hipòcrites, els vanitosos, els explotadors, els capitalistes assassins, els militars de guerra, els clergues de castració, els dolents de tots els climes, la inacabable tartuferia i buferia general que ataca per totes bandes i quan menys ho esperes.
La misèria i la frigiditat, el caos dels temps vol fer por: no tenim por!
La por no és dels animals, com deia mestre Blai Bonet, la por és de la mort, de la incultura de la mort que com un fantasma programat per la usura recorr el món.
Només una mica de coratge, diu el jardí tancat.
Només una mica de coratge, diu la natura que és la nostra amiga i que feim malbé per tots els cantons.
I cal matar la mort a les totes.
I cal dir ben fort que totes les morts (com els naixements) són unes fites essencials d’aquest cicle on la vida és el procés.
Res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ens repeteix mestre Salvat- Papasseit, un altre vivificador a dojo, a voler, a betzef.
L’eternitat retrobada i reinventada de l’amic Rimbaud és un paradís d’estacions, de sentits, d’invencions, d’interpretacions i d’interpenetracions, d’alens, de cossos, d’una riquesa de percepcions, de sensacions, de virtuositats verbals, de seminalitats creactives.
Això ha de ser el nostre aliment en temps de succedanis i de cartó pedra, en temps d’eixorquia, de mal gust, i de clixé.
El jardí tancat és una forma difícil i d’alenada llarga: ens calen la memòria i la imaginació, l’enciclopèdia i el diccionari, el telescopi i el microscopi. La contemplació i l’èxtasi, els jocs de mots i la volubilitat, el silenci i l’oblit.
Obrir-se de pinte en ample als sentits i als sabers, als entusiasmes sobtats, a les rialles…
