26.01.2020 - 21:50
Obr d’ampit en ample la finestra sobre la ravenissa blanca dels camps verds.
Mir arreu les clapes de llevamans bords que treuen aquestes floretes carbassa com espires.
Imit el vell poeta xinès, solitari, que s’oblida de si mateix dins la cova en l’obac d’una muntanya, que medita amb els ulls tancats.
La seva paraula sense veu cerca en el lloc més baix de l’espiral interior l’orella invisible del déu on són reunits els quatre angles de l’univers.
Vol trobar la gran veu que no té sonoritat en la quietud.
Llegesc un consell del filòsof Chuang Tse, que em diu: ‘No escoltis amb la teva orella, sinó amb el teu cor. No escoltis amb el teu cor, sinó amb el teu alè. Car l’orella no pot fer res més que escoltar, el cor no pot fer res més que reconèixer, mentre que l’alè és un buit totalment disponible.’
Em pos a cercar aquest buit, un buit fecund, una capacitat de percepció alliberada, una pràctica de creixença de l’atenció.
M’assec damunt l’oblit de mi mateix.
Em buid de mi a l’interior per omplir-me del món sensible en un estat de nuesa i de receptivitat.
Esborrar és la meva manera de brillar, diu mestre Jaccottet.
Veig la lluminositat de les coses.
Sé que he agafat el camí bo de l’òsmosi amb el paisatge: el paisatge em veu, anam cap a l’u.
I alhora som conscient de les dimensions altres i d’estrangeritat irreductible del paisatge.
De cada cop més em predic que he de rompre amb els meus costums mentals.
‘Viure és trobar una forma’, deia el poeta Hölderlin.
El sol s’ha enteranyinat entre les branques nues del lledoner.
Amollar per la borda els dogmes i els sistemes.
Tallar a fons amb el pensament discursiu.
Passar de l’abstracte al concret.
Del si simbòlic a la natura vertadera.
Desaprendre.
Vaig cap a una ignorància nova, una renaixença reconstituïda.
Encalç l’íntima fórmula.
Som un nounat.
No hi ha un lloc on cercar l’esperit: és com les passes dels ocells a l’aire.
El renaixement nou és invisible encara.
Escolt mons fèrtils i essencials que creixen per esdevenir polifonies.
Visc ressonàncies diferents i compatibles aquí, allà i sullà.
El despertar comença per salvar la terra i la llengua i la cultura i el planeta, per escoltar les singularitats extremes i per arribar al país que anam fent.
Em cal una ascesi: anar al més pròxim, saber el valor d’allò que tenc davant els ulls.
Pas constantment devora allò que tenc més a prop i no ho veig.
Allò que és més pròxim esdevé allò més estrany, més estranger.
Hem perdut la relació amb el bassiot, amb la paret, amb el garroverar, amb el turó, amb la regadora…
No coneixem l’evidència del que és més clar.
El mercat, la tècnica, el capital salvatge, l’estat esclafador ens priven del més natural, del més instintiu, del més fàcil, d’allò que és un no-res.
Veig de bell nou els llevamans que espiregen dins aquest foravila bromós en moviments de naixença, escolt el silenci del mar i em trob a la vora del misteri quan la paraula esdevé música per recollir les veus de l’univers.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
