15.12.2019 - 21:50
Estic entre l’extravagància i ‘lo pasivo’.
M’explicaré un poc davall una clarorada solar d’aquesta tardor que tant ens ofega de pluges com ens obre un matí assolellat que crema el cul de les llebres.
Extravagància és una ‘sobre-ex-vagància’: aquest somieig que deixa l’escena del somni per guanyar l’exterioritat del real.
‘Ex-travagant’ vol dir que l’individu no mena, no condueix, l’existència que duu.
El llenguatge s’ha fus i la persona no toca voreres.
Com aquell moix que en la seva hora de follia, bota com un condemnat, s’aferra escalant les cortines i es tira de dalt a baix, toma els tassons de la taula, fa malbé els cossiols d’orquídies blanques, habitat per un film que no veim però que ell segueix fil per randa com si en fos el protagonista, fins que s’esclafa als vidres de l’hivernacle per fugir costi el que costi, per ‘exvagar-se’ més lluny encara.
Coneixes, lector curiós, el sensus vague que més enllà dels cinc sentits (tactus, visus, auditus, gustus, olfactus) designa la impressió vital del cos que unifica al seu revolt l’existència sensitiva molt més esmicolada, més especialitzada?
Recordaré també que el nervi vague és ben complex: té l’origen a la cara externa del bulb raquidi; branques cap al meningi auricular, faringi, laringi, cardíac, bronquial, esofàgic, gàstric, hepàtic i celíac i distribució en la duramàter, pell de la cara posterior de l’orella externa, músculs de la laringe, faringe i cor, músculs no estriats i glàndules de l’esòfag, estómac, tràquea, bronquis, tracte biliar, intestins, mucoses de la laringe, laringe, bronquis, pulmons, tracte digestiu i ronyó.
Propiocepció: sensori presensorial amb efecte vague, inasignable, sense orifici a la pell, sense mitja particular entre el cos i el medi.
Estic dins aquesta propiocepció que Pascal Quignard i Juan de la Cruz em defineixen obscurament.
Vull ressentir allò que em passa en el meu cos!
Vull entendre que ningú entra en la nit per la claredat!
Vull saber que al profund li cal el profund!
Vull que la carn i els sentits es despullin sencers dins el silenci.
Car vivim, com diu el sant de la Noche oscura, la nostra vertadera vida en la via passiva.
He entrat en aquest espai més lliure, més extens, més atemporal, més desorientat, més salvatge: un espai de divagació.
Qued encaramallat dins la vaga, dins l’ona, sense camí, indecís, asocial, afamat.
Una altra i alta forma de lluitar contra les tiranies quotidianes!
No estic ni aquí ni allà, ni present ni perdut.
Si em llegeixes ha d’esser amb gust, si no, no ho paga, que em llegeixis, saps que aquest quadre de mots és com un viatge amb avió ple de forats d’aire pel camí.
El lledoner davant els vidres de l’estudi no té ni una sola fulla.
El lledoner és el meu llibre d’ara mateix.
Has de veure com sigui aquesta irradiació que produeix la nuor de les branques que són arrels, retxes, d’un cel més alt.
El desenvolupament de la història potser el podràs descobrir davall cada mot que alcis amb molta cura, com si en la foscor primera s’encenguessin totes les espires d’un fogueró contravent, contranit, en contra.
I així arribarà l’encontre.
La natura segueix el seu curs en les seves mil i una varietats musicals.
Sempre anam retardats respecte a la natura, a la seva inquietant o magnífica proximitat: basta escoltar-la, veure-la millor, aprendre’s a si mateix amb el seu contacte íntim.
Una forma ressona defora, un acord li respon dedins.
La qualitat de les lletres del lledoner damunt la taula, els mobles i els llibres em diu que cal militar amb modèstia i eficàcia contra l’obscurantisme que ens vol ofegar dins la barbàrie, la confusió i el caos.
Cal no oblidar que la passió estètica és una ètica i, ben a les clares, una política.
En una barca plena de peixos drets i blavius, que són migrants, de Miquel Barceló, en aquest enquadrament que acab de veure, apareix tota la societat del nostre temps i una nova raó de viure.
La pintura, la literatura són revolucionàries per definició.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
