08.12.2019 - 21:50
|
Actualització: 08.12.2019 - 22:05
Fa un dia sense cap núvol, claríssim, d’un blau celeste quasi blanc.
Primavera d’hivern en punt.
Veig com els arbres i les tortugues del jardí han entrat en una dormida que alentirà les seves funcions i que els aïllarà dins si mateixos fins que tornin els dies de la renaixença de la saba i de la sang.
La vida és un procés bioquímic, de cèl·lules, d’enzims, d’hormones, de nervis.
I per als humans és, a més a més, un entreteixit de cossos i de llenguatges, de pensaments, de relacions interpersonals, de sensacions i de sentiments, d’històries i de paisatges.
Vida: combinació complexa entre matèria i esperit, situada dins un joc de forces continu, sense aturall, que fa feina per a resistir tot allò que la pugui destruir.
Mestre Bichat definia la vida com el conjunt de forces que s’oposen a la mort.
M’entusiasma: clar i català!
I en el moment present, no vivim dins riscs insospitats, amenaces contínues, realitats d’una apocalipsi ordinària que des dels noticiaris mundials a les fetes de la vida local tot ho anuncia?
La vitalitat s’amaga en la complexitat dels detalls i demana atenció concentrada, discerniment i gust.
Tot allò que ens volen negar, esborrar, robar i destruir.
Perills vitals difusos, múltiples i diversos pesen amb feixugor —són espases de Dàmocles a punt de caiguda mia— sobre les nostres còrpores, les nostres paraules, les nostres fraternitats, els nostres amors, les nostres solituds, els nostres alegraments…
Si no volem ser arrossegats, submergits, robotitzats, anihilats, si volem viure, caldrà diagnosticar les amenaces corrents, denunciar les servituds noves i les dictadures possibles, treballar per superar-les.
Se’ns alça feina a les totes.
I lucidesa.
Caldrà pensar que molts dels mals que hem de vèncer no es troben defora: en el neocapitalime salvatge, en la judicialització de la vida quotidiana, en els mecanismes estatals anorreadors, en el mal ús de la intel·ligència artificial, de la recerca genètica o de la potència nuclear, en els rentats de cervells que ataquen per totes bandes.
Caldrà veure també ben a les clares i témer-nos-en profundament que molts d’aquests mals que cal vèncer estan en nosaltres mateixos i per això hem d’agafar coratge i donar-ne.
Dins la pau d’aquest sol que banya les prestatgeries de la biblioteca, el refilar dels teuladers i el parrupeig de les tórtores entre els pins amb la remor de les ones que escriuen silencis a l’arena de la platgeta, em ve al cap l’art nipó del kintsugi.
Sempre m’ha agradat això d’adobar velles ceràmiques trencades mitjançant or mesclat amb laca. Diuen que el valor de l’objecte augmenta gràcies a aquest art de la reparació. M’és igual, perquè hi veig tota una altra cosa. Una forma delicada de salvar la vida de les coses.
No puc assimilar aquest art amb la reparació dels trossos dispersos de la meva existència?
No podria intentar cosir amb fil d’or i d’estimació aquelles coses rompudes que duc per dedins?
Adobar-me per restablir un poc més d’harmonia?
El savi Heràclit ve a fer-me companyia amb unes paraules alades que el temps no ha esllavissat: ʻjo em vaig sotjar a mi mateix.ʼ
Potser, avui, dins aquesta llum càlida de desembre, que em consola de tant de brogits com m’arriben per totes bandes i en totes direccions i que no em deixen viure, aquests mots heraclitans m’apareixen com un alt present de l’esperit.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
